Fiscalitat de resistència

Som xerrameca de vermut a la terrassa. Som mirades furtives al desconegut en divendres noctàmbuls. Som infusió de capvespre fred al centre cívic, l’únic bar en quilòmetres. Som cafè de mig matí per tancar aquell tema de feina que ens fa anar de corcoll. Som taula riallera per sopar amb els amics. I d’aniversari amb la família, per dir-nos tot allò que ja sabem però que és imprescindible.

El virus torna a escanyar relacions, negocis, professions i vides, tot aprofundint en la solitud d’aquesta tardor trista i angoixant. Està apostant fort: les xifres de morts i contagis són les pitjors des del febrer en mig planeta, i encara queda per veure’n l’impacte final de la primera onada a l’Amèrica Llatina. L’evolució de la pandèmia és lluny de ser previsible, perquè no coneixem prou la bèstia i depèn de factors com ara el compliment de les mesures preventives. Sense vacuna encara, ens queden alguns anys de sobreviure en aquest estat d’estira-i-arronsa amb la Covid-19. Passat el primer xoc de finals de febrer, tots els governs han treballat amb la mirada posada en el mitjà termini; una gestió enfocada a resistir, articulant mesures d’ajut per pal·liar els danys. La restauració queda colpejada no tan sols pels tancaments, sinó pel col·lapse del turisme estranger a Barcelona i a la costa, un sector sobredimensionat. Necessiten com a mínim una suspensió d’impostos. És també de justícia: no hi ha activitat per ordre governativa. Ho demana la Generalitat al govern espanyol, que inexplicablement no es vol endeutar usant tot el crèdit ofert per la UE. Deute, sí. I què? Millor deixar caure autònoms i pimes? A banda de passar la pilota política a l’altra costat de la plaça, l’alcaldessa Colau ha de començar a assumir responsabilitats, tot suspenent taxes municipals. Som barra de bar i taula de restaurant. I algun dia, quan aquest desert s’acabi, volem poder tornar-hi. I a fer-nos la manicura, també.