Opinió

Tribuna

Un president dins d’un país

“Quan et sents part d’aquella història sagrada i intentes ser, especialment, un home bo, oblides del tot que per a governar cal ser ‘El príncep’ de Maquiavel

Vaig baixar un esglaó, traspassava una pedra de granit, amb l’ any i el nom del mestre d’obres. Era una d’aquelles casetes de sostre baix que et porten al final del 1700, construïdes després de la guerra dels Segadors quan els del virrei van cremar tot el poble. “Vine”, em diu, “t’ensenyaré un tresor”. I agafem l’escaleta que enfilava amunt. Som a dins d’una sala, millor dit, d’un pis, el de dalt, ben ple de llibres.

“Aquest t’agradarà”, fa, tot obrint-ne un de cobertes velles. “És d’en Maragall”... Llegeix:

Ben ajagut a terra com me plau

en veure davant meu

en costa suau.

Hi passa la mà plana, em mira i em diu “tot això és del pare”. Estén la mà per tota la sala.

“Tenia la bogeria de col·leccionar les obres de la Renaixença.”

Baixem l’escaleta. Ell, davant meu.

Em va presentar la seva esposa, la Carme Pla. Ell era en Quim Torra, pare del president Quim Torra Pla.

Quan has nascut envoltat d’aquests volums que viuen dins el segle on esclata el catalanisme, que recuperà la llengua catalana com a llengua de cultura, quan has obert, a l’atzar, aquell Verdaguer que et parla del Canigó esborrant la ratlla que els espanyols i els francesos hi volen veure, quan escoltes els cors Clavé, i t’adones que aquells llibres reconstruïen un poble ofegat, que et parlen de la República que Franco assassinà. Quan ets davant d’uns Jocs Florals i, més tard, com aquell qui res, t’asseus als seients de Les Bases de Manresa, quan saps que existeix un document enviat a Madrid anomenat El memorial de greuges, quan veus organitzar a Barcelona el Primer Congrés Internacional de les Llengües Romàniques vives (Barcelona, 1906) amb la llengua catalana a dins del paquet d’aquella realitat, llavors, l’home jove que hi ha en tu reviu immers en aquella brillant cultura d’un Modernisme excepcional i, alhora, dins d’uns refugis foscos que et salven de les bombes dels feixistes italians, enviades de part de Franco, el Caudillo, que volen eliminar per sempre més la Ciutat Comtal, sí, la dels comtes del 900.

Quan saps que pertanys a una Nació, o País, o Terra anomenada Catalunya, amb la mà allargada a les Illes, al País Valencià, la Franja de Ponent, la Catalunya que viu mirant al Canigó. Quan furgues pels racons de la gran Biblioteca de Catalunya i extreus vides perdudes, com ara la de Xamar. Quan ets això, tens això a dins, aleshores, si et fan el president de Catalunya, d’aquella Generalitat que els Borbons van vulnerar el 1714, i els feixistes de Franco, el 1939, obres el balcó que dona a la plaça de Sant Jaume i sents al cor, enmig del cor, els aplaudiments d’aquella població que saps que amb tu respira.

I entres cap al saló de Sant Jordi, i vas fascinat als espais amagats, creats el 1362/1363, al carrer Sant Honorat, 1a Diputació de les Corts Generals, realitzades a Mequinensa, al punt central de la confederació catalanoaragonesa. I veus tot el conjunt quan la institució passa a ser sobirana, ets a dins dels espais de la història. Dins aquell gòtic de les columnes que rodegen l’espai sobri. Trepitges el pati dels tarongers. I dorms allà on el president Tarradellas va recuperar la presidència robada per Franco. I et despertes al lloc del president de Catalunya assassinat, aquell Lluís Companys, que va poder fugir cap a l’exili per a ser detingut pels homes de Hitler, la Gestapo, que, de part de Francisco Franco Bahamonde, va ser retornat a Barcelona, sotmès a un judici sumaríssim i assassinat amb un tret una matinada del dia 15 d’octubre del 1940 a la paret del castell de Montjuïc, un fet del qual, just avui, quan escric aquests mots, fa 80 anys.

Et sents part d’aquella història sagrada i intentes ser, especialment, un home bo. Oblides del tot que per a governar cal ser El príncep de Maquiavel, –qui sap si un instant, dins un núvol, t’empresona?–. I vols infiltrar la cultura que et fa ser. Aquella dels llibres del teu besavi. Ressegueixes tots els racons de Catalunya. I ets un president humà, que només és amb tot l’amor a la terra que per a tu és el poble. I no t’ atures. Ets un gran polític dels temps de la pesta. Ho dius quan te’n vas, sota la sentència de l’Estat Monster: “He sigut el president de la pandèmia.” (continuarà)



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.