En plena tempesta

És evident que després del confinament vam passar un estiu que no va ser normal però que a molts els ho va semblar i que la patacada de la segona onada del virus ens ha agafat de ple. Sí, el sector turístic va patir de valent, però alguns van salvar la temporada i havíem tornat a un ritme de vida que, malgrat les restriccions que van venir, s’assemblava molt a la normalitat. És evident que per als afectats per un ERTO, per no dir directament els que estan a l’atur, i per als sectors més desfavorits de la societat, les coses estaven malament, tan malament o una mica més que l’any passat per aquestes èpoques. Però el que ens advertien des del sector sanitari ha resultat del tot cert. I així estem, amb bars i restaurants tancats, amb centres d’estètica amb les portes tancades i amb moltes restriccions de tots tipus. Amb la sensació que no ens serveix de res que altres estiguin pitjor, com a la Comunitat de Madrid, perquè aquí s’han pres mesures molt contundents i no n’hi ha hagut prou. I que ens ve al damunt el càstig del cafè per a tothom propiciat per aquells polítics que creuen que Madrid (el Madrid polític, no el Madrid de la ciutadania) no pot ser tractat com la resta de l’Estat, en paraules de la seva presidenta. El cert és que els números de la pandèmia no són bons i aquells en què particularment em fixava, el d’ingressats i el dels que estan a l’UCI, han pujat d’una manera que fa feredat. No estem com al març o l’abril perquè els metges en saben molt més, però els ingressos augmenten i el nombre de persones mortes, també. No ens hauria d’entrar al cap no seguir les recomanacions que es restringeixi la mobilitat social. No estem confinats, però no tots hem d’anar a la mateixa muntanya ni fer pícnics o trobades expressament prohibides per raons de sentit comú. Ens hem quedat sense festes majors i ara, sense Fires, que seran molt reduïdes i de caràcter cultural. Però hem de ser solidaris. Patir per nosaltres i els nostres, però també per la gent propera. Posem-hi seny. I apostem d’una vegada per totes per allò que ens fa omplir la boca. El comerç de proximitat, el producte local. Ajudem els qui poden servir menjar per emportar-se, les nostres botigues, les nostres llibreries. Pot semblar poc, però és el més sensat, perquè la salut és el primer, segur, però l’economia de casa no la podem deixar enfonsar. Que tinguem seny i sort!