Retorn al futur

Recent­ment hi ha hagut una pluja –seria massa faceciós dir-ne un tsu­nami– de lli­bres sobre el canvi climàtic, escrits en un to cada cop més urgent (un dels més recents, del cli­matòleg Mark Lynas, es diu L’últim avís). El 2005, la tem­pe­ra­tura del pla­neta va pujar 1 grau. El resul­tat: hi ha més CO2 a l’atmos­fera que des de fa tres mili­ons d’anys i per tant força menys ferro, proteïna i vita­mina C a les plan­tes que men­gem; hi ha un 20% més d’incen­dis incon­tro­lats i a Gro­enlàndia el gel s’està fonent amb una rapi­desa que els científics pen­sa­ven que no veuríem fins al 2070. Si no reduïm dràsti­ca­ment el con­sum actual de carbó i petroli, cap al 2030 arri­ba­rem a una pujada de 2 graus. El resul­tat: la pro­li­fe­ració de mos­quits i papar­res donarà peu a unes pandèmies habi­tu­als de malària i febre groga, entre altres malal­ties (com la de Lyme, ja força estesa), i un 50% de la població mun­dial estarà expo­sada a ona­des de calor sovint mor­tals. Cap al 2050, amb una pujada d’entre 2,5 i 3 graus a causa de la fosa dels cas­quets gla­ci­als, hi haurà 200 mili­ons de refu­gi­ats climàtics i les ciu­tats següents, entre mol­tes altres, esta­ran sota l’aigua: Jakarta, Xan­gai, Cal­cuta, Nova York, Brus­sel·les, Lon­dres, Ams­ter­dam, Bue­nos Aires, Istan­bul... i Bar­ce­lona. Serà l’infern a la Terra. Sens dubte, els nos­tres nets mira­ran l’any 2020 amb nostàlgia i els seus avis amb menys­preu: com és que es van quei­xar tant –es pre­gun­tarà la prole dels nos­tres fills– quan no havien de fer res més que no fos por­tar mas­ca­re­tes, ren­tar-se les mans i pren­dre el ver­mut a un metre i mig de la taula dels veïns?