Senzill però difícil

Moltes vegades, sobretot en processos de llarga durada, com pot ser l'educació, les receptes més senzilles són les mes efectives. Però, alhora, la seva implantació i la seva execució comporten un grau tan alt d'esforç i els efectes positius són tan a llarg termini, que moltes vegades s'acaba desistint d'aplicar-les, o com a mínim no es fa amb el rigor i la coherència que serien necessaris. Un camp en què s'exemplifica aquesta realitat és el del foment de la sociabilitat. Dir «bon dia» quan s'arriba a un lloc i «adéu» quan se'n marxa, o situar un «si us plau» al final d'una demanda que fem a una altra persona, no hauria de ser tan difícil. És una acció que no té cap complicació. Però hi ha molts adults que no ho fan. Per tant, difícilment ho podran ensenyar als seus fills, que s'acostumaran a no fer-ho. El que dèiem, és senzill, però és difícil perquè requereix feina. Perquè al darrere de la salutació, la cortesia o l'agraïment, hi ha la transmissió d'uns codis de comportament en què s'atorga un valor, una consideració, un respecte, tant a les altres persones com a les normes de relació social. Un altre cas es produeix repetidament quan les famílies decideixen anar a fer àpats fora de casa. És habitual veure la mainada enganxada a la consola de joc, cosa que converteix un dinar entre familiars o amics, que ha de ser una posada en comú i un canal per on transitin l'intercanvi d'informació, l'aprenentatge i l'afectivitat, en un espai parcel·lat, una mera suma de zones privades. L'esforç que comporta vèncer la resistència a deixar els ginys electrònics moltes vegades porta a la claudicació dels adults, i el que seria el més normal, aprofitar un marc relaxat per enfortir o reforçar vincles, deriva en un reforç de l'aïllament.