Pobres i cerimoniosos

Fa uns quants anys, un com­pany que tre­ba­llava en aquesta mateixa casa i que, pot­ser per haver nas­cut a ter­res de Ponent i haver-se criat envol­tat de boira, tenia la capa­ci­tat d’ana­lit­zar més clara­ment alguns temes impon­de­ra­bles, afir­mava que “una cosa és ser pobre, i una altra, ser pobre i ceri­moniós”. Aquesta màxima ve a tomb arran del, diguem-ne, assaig d’ajuda als autònoms impul­sat fa pocs dies pel govern català. No cal recor­dar l’onada d’indig­nació i impotència que va dei­xar el fet que els ajuts s’ator­gues­sin per con­currència com­pe­ti­tiva o, el que és el mateix, pel mètode de “babau l’últim”. Per no esmen­tar que, de l’ajut, per la seva migra­desa, no en tira­ran gaire tros a l’olla, els “afor­tu­nats”.

Tot ple­gat va evi­den­ciar diver­ses rea­li­tats, totes can­te­llu­des. Una, que la Gene­ra­li­tat no té prou diners –com tots sabem i com va adme­tre la por­ta­veu Merit­xell Budó– per com­pen­sar els estralls de les mesu­res res­tric­ti­ves. En segon lloc, que els pocs cale­rons de què es dis­posa no s’han sabut repar­tir. Si la idea era denun­ciar l’infra­fi­nançament, ha estat l’esce­ni­fi­cació per­fecta. El vice­pre­si­dent Ara­gonès ha promès que a par­tir d’ara ho faran millor. Si els recur­sos són els matei­xos, és a dir, raquítics, es fa difícil creure que la nova mesura no passi de cerimònia de la pobresa.