El dia de la marmota

El període 2012-2017 ha estat, vist amb perspectiva, un dels més esperançadors de la història de Catalunya. Durant aquell quinquenni, bona part dels ciutadans d’aquest país vam decidir agafar les regnes de les nostres vides i conduir Catalunya cap a la independència. El mèrit de tots els èxits assolits aleshores és de les persones i organitzacions que, lliurement, van avantposar un concepte ideològic, el país, a les pròpies conviccions polítiques. Malauradament, vam anar pel pedregar quan, alegrement, les persones que tenien el lideratge social van ser engolides pels partits o van fer un “pas al costat” sota la consigna d’“ara és l’hora dels polítics”.

Al carrer, però, és on s’estava fent realment política. El que es va fer després va ser joc polític, que és una cosa molt diferent. Aviat la democràcia en estat pur es va diluir en el sistema de la partitocràcia, que és el que hem tingut sempre i el que continuarem tenint fins que no assumim que cadascú de nosaltres som un subjecte polític i que és a les nostres mans canviar la realitat que no ens agrada. Potser ens espanta pagar el preu que això comporta. Si és així, aleshores no tenim dret a cap queixa. Ens cal aprofundir en una renovació de la democràcia, que ens acosti a models on els ciutadans puguem passar comptes amb els polítics i exigir-los que compleixin els compromisos i que governin amb eficàcia. L’actual sistema permet que els polítics facin la seva amb absoluta impunitat però, sobretot, amb una ineficàcia que fa feredat.

No vull parlar del govern de l’Estat espanyol, perquè així com ells viuen al marge de nosaltres potser comença a ser l’hora que establim una certa reciprocitat i ens preocupem d’allò que ens cal per garantir el benestar de Catalunya. La política catalana és un immens desert d’intel·ligència. No n’hi ha al govern, però tampoc a l’oposició. Uns viuen per conservar la cadira i d’altres, per prendre’ls-la. L’interès pel benestar dels catalans ha esdevingut una cosa secundària. Les proves són evidents. La més sagnant té a veure amb els suposats ajuts als autònoms. S’ha de ser molt estúpid per plantejar una cosa tan seriosa com és l’ajut a la teva base productiva com una mena de Jocs de la fam.

No es poden prendre decisions com ara deixar col·lectius sencers (restauradors, gent del món de la cultura i d’altres) sense accés al seu sosteniment vital, suprimint les seves feines per decret, adduint que això redueix la propagació del coronavirus. I, si s’ha de fer, els hem d’exigir: primer, que donin xifres de la propagació del virus en aquests espais quan estaven oberts i què ha passat ara que s’han tancat. Segon, estaria bé saber qui són i quins estudis tenen les persones que formen el Procicat i com han arribat als seus càrrecs. Tercer, abans de tancar res, ja hi ha d’haver organitzat un sistema d’ajuda econòmica als afectats, que vagi més enllà de mesures cosmètiques com ara donar 300 euros.

Ho sento: no serveix per a res que em parlin de l’espoli fiscal. Ja ho sé que l’Estat s’emporta pel cap baix 16.000 milions d’euros anuals. Haver fet una independència efectiva. Hi van renunciar tenint tot el que tenien i van faltar a la seva paraula, doncs que ara apechuguen. Això no els eximeix d’haver d’afrontar la seva responsabilitat: que negociïn amb Madrid, que canviïn partides de destinació, que es rebaixin el sou o que es facin autònoms i passin la factura a la Generalitat (menys ingressos que tindrà l’Estat en impostos). En definitiva: que governin i deixin de plorar, que de victimisme ja n’hem tingut prou i no ha servit de gaire res. El victimisme no ens traurà de la misèria ni ens farà competitius. Prendre decisions, sí (si pot ser que no siguin equivocades...).

Feina en tenen: escoltar els experts de carns i ossos que promouen els tests d’antígens i que semblen haver demostrat que això permetria aplicar polítiques reals que posarien fi a l’agonia de la nostra economia. No aprovar el pressupost del govern de l’Estat, que no fa les inversions a Catalunya a les quals s’ha compromès fins i tot quan a Espanya li vindrien bé (no invertir en el corredor mediterrani és un escàndol!). Impedir per tots els mitjans possibles que l’Estat es gasti milers de milions en armament que no necessita. Enfrontar-se amb l’Església a Catalunya i aplicar els mateixos criteris tan “necessaris” per a teatres, concerts a l’aire lliure i a les terrasses dels bars... I això és només un petit apunt del que es podria fer diferent. Que deixin de queixar-se i governin, i que s’acabi el dia de la marmota.