De la confiança a l’ofensiva

Mai com aquests darrers dies la premsa i els comentaristes havien desacreditat d’una manera tan intensa la gestió de la Generalitat amb la Covid. A l’inici de la pandèmia, al mes de març, durant el govern de Torra, l’acció que s’efectuà de confinament de la conca d’Òdena i Igualada fou acollida amb quasi reverència. La consellera Vergés, de Salut, explicava la necessitat del “tothom a casa” amb llàgrimes als ulls. Vergés hi tenia tota la família, a la conca d’Òdena. I alçava la tristesa de tota la població veure-la i sentir-la. Amb ella, el president Quim Torra assumia la responsabilitat d’obeir les indicacions dels epidemiòlegs. I, tant és així, que Quim Torra Pla començava a aparèixer com un gran mandatari per la coherència i el coratge demostrat en prendre decisions més enllà dels polítics de Madrid.

La situació arribà al paroxisme de l’acord del poble amb els governants de la Generalitat en confinar tot Catalunya. Tothom recordarà les cassolades, cançons, expressions de germanor entre els diversos pisos barcelonins i la gent de les viles catalanes que, de lluny, es reunien a les places. Tant pel moment, amb unes eleccions llunyanes, com per la persona de Torra, que quasi fins al final actuà de lligam per damunt dels partits, els acords “des de dalt” sobre les precaucions foren acceptats amb disciplina. Quim Torra va demostrar una sensibilitat profunda en aquells moments. Només se sentien elogis, als diaris, a les tertúlies. De confinats a confinats. De sobte, l’anomenat president de la cultura (quatre-centes visites a centres i efemèrides culturals) havia fet un pas indiscutible cap a la dedicació al sofriment del poble. Veiem encara el, personalment, estimat Quim Torra Pla davant d’aquell ordinador amb mil finestres obertes. Tot el dia. Quan el president va ser jutjat i desposseït del seu càrrec de diputat del Parlament i de president, ell mateix va reconèixer que havia sigut “el president de la Covid-19”. Un càstig per una pancarta, alçat per una denúncia de la Junta Electoral, era quasi ridícul, si no fos per les conseqüències immediates a què aconduïa.

La Pandèmia s’allunyà dels moments de la vida del poble i es va passar uns dies d’estiu més tranquils i relaxats. Però de seguida va arremetre, i amb una força brutal. A Catalunya superava moments de la primera fase. Ara, el Gobierno de España decidí passar a les Comunidades Autónomas la responsabilitat del confinament. Catalunya tota quedà en mans dels epidemiòlegs, concretament del Dr. Argimon, i de Salut de la Generalitat, la consellera Vergés, com també de l’actual president, vicepresident, etcètera, Aragonès.

En plena baralla encesa entre tot l’independentisme català, endins de la mateixa gent que havia anat al mateix partit, i entre ells ERC, els casos de Covid van apujar-se. Contagis, positius, ucis, decessos. Potser, en resum, van ser menys que a la primera fase. Però la confiança de tota la classe política i la gent en general va decaure. Més encara quan una actuació en el moment de repartir uns ajuts –per cert, ben minsos, que, senyores i senyors, nosaltres no ens cobrem els impostos!– una mala actuació, per no dir una gran vessada, va oferir arguments per a l’esclat originat. Tant, que darrerament s’ha alçat una ofensiva brutal contra la conselleria de Salut i, alhora, contra el president Aragonès. Ambdós d’Esquerra Republicana (quan no havien sigut pas ells els causants de la mala gestió puntual).

Potser per les eleccions properes, les desqualificacions contra la política –dura, certament, de cara a la productivitat i a l’hostaleria–, els insults s’han alçat des de tants racons de la premsa catalana que no podem més que imaginar una gran ofensiva política contra els republicans. És vergonyós. Se’n salven alguns programes, que no esmento per no portar a malentesos. Tan vergonyosa i intensa, l’ofensiva, que “la nostra” no tan sols no se’n salva, sinó que arrossega una nefasta opinió contra Salut i Presidència. Oblidant que darrere hi ha un respectable epidemiòleg i un grup més de diversos hospitals. Ara es procedirà a petits desconfinaments del panorama ciutadà, dels hotels, els restaurants i cafeteries. Ara, molts de nosaltres, tremolem de por. De pànic.