Tapar forats

En una intervenció en la recent convenció d’ERC, el vicepresident del govern, Pere Aragonès, va ser ben explícit: “El govern només pot tapar forats.” És ben trist aquest reconeixement d’impotència econòmica davant la gran crisi per un governant que, no fa massa temps, ens prometia recursos per a tothom. I el més trist de tot és que aquesta vegada no ens enganya ni ha fet demagògia. Ens ha dit la veritat.

En tot cas potser ha pecat d’optimista, puix que hauria sigut més precís dir que el govern català només pot tapar alguna part dels forats. Les ajudes als 10.000 autònoms de 2.000 euros han estat un grandiós fracàs i també una mostra clara del diabòlic sistema d’improvisació i d’actuació sense el mínim rigor d’aquest govern. Només que el conseller d’Empresa, que n’és el responsable, i també el vicepresident econòmic haguessin fet una multiplicació dels ajuts promesos pel nombre d’autònoms que hi ha a Catalunya, s’haurien adonat del despropòsit de la seva promesa si només tenien 20 milions euros per repartir.

Amb una mica de realisme, en cap cas haurien d’haver sortit a anunciar-ho urbi et orbi sabent que en poques hores quedarien retratats per un dels fiascos més grans que es poden fer en política: el ridícul. A més, el vicepresident havia promès que seria una gestió àgil, i tothom sap com va anar.

Si analitzem aquest fet com a exemple del que fa molt de temps que està passant a Catalunya, ens adonarem que hem entrat en una espiral de decadència molt generalitzada conseqüència del mal tracte que rebem d’Espanya i també de l’alarmant i insostenible mediocritat d’alguns dels nostres responsables polítics amb responsabilitat en llocs clau provocat per la fèrria endogàmia partidista.

Diumenge passat, al Diari de Girona, l’amic i empresari Joan Vila dedicava el seu article dominical a repassar la història del camí que hem fet els catalans pràcticament des del cop d’estat del 23-F fins als nostres dies. I que ens explica moltes coses. És un article irrebatible i molt documentat sobre l’infrafinançament i l’espoli que patim des d’aleshores. Dues coincidències perverses. De fet, ell, com a bon empresari i bon gestor, aconsella que, si no som capaços de revertir aquesta situació, retornem algunes competències mal finançades com un crit de “Ja n’hi ha prou”.

Segurament tots vivim en un autoengany de voler fer-nos creure que som allò que no som o que som més del que som. L’orgull mal portat ens elimina la capacitat d’anàlisi objectiva. Ens falta humilitat.

Encara avui desconeixem quins seran els criteris de repartiment dels ajuts de la UE, si és que venen, perquè la cosa es complica, i, encara menys, qui serà el responsable de repartir-ho. Des de Catalunya, em fa témer el pitjor. La història ens avala la desconfiança. Però, mirant els que han de defensar els nostres interessos a Madrid, la seva política és massa d’entreguisme. Ho hem vist en els moments clau com fou la moció de censura, la investidura de Pedro Sánchez, i ara els pressupostos. Mai els vots dels catalans s’havien donat a canvi de res! El que defensa aquesta política a Madrid és Gabriel Rufián. Un personatge amb escassa experiència política i nul·la experiència empresarial i econòmica. És l’exemple més clar de l’endogàmia de què parlàvem suara. Amb un negociador així, tampoc podem exigir massa, en tot cas a qui ho hauríem d’exigir és a ERC per haver-lo posat on és. I com que potser justeja d’història, li recordarem que al Majestic es va aconseguir: treure els governadors civils de Catalunya, treure el servei militar obligatori, treure Aleix Vidal-Quadras, obtenir la presidència dels ports, assumir les competències de trànsit i millorar el finançament autonòmic.

I tot això sense fer discursos masclistes.