L’assassinat de Lluch

Ahir, dissabte, va fer vint anys de l’assassinat d’Ernest Lluch, el primer ministre de Sanitat i Consum del primer govern socialista espanyol després de la dictadura, el pare de la reforma que va permetre la sanitat universal i un polític de primer ordre. Lluch va ser cap de llista per la demarcació de Girona pel PSC els anys 1977, amb Rosina Lajo, i 1979, amb Lluís Maria de Puig. Després, el 1982, es va presentar per Barcelona. Però ell, que era un home de món, tenia el cor a Maià de Montcal, on havia trobat casa seva, encara que en tenia d’altres, i on reposa. La notícia del seu assassinat ens va deixar glaçats de nit a la redacció i vam haver de canviar el diari de dalt a baix. Sempre era un cop rebre notícies dels assassinats d’ETA. Després d’Hipercor, a l’organització terrorista ja els quedaven poques complicitats a Catalunya. Però Lluch era una persona propera. L’havíem vist, l’havíem tractat, trepitjava Girona, vivia a la Garrotxa... La seva mort va ser un cop duríssim després de la treva d’ETA, quan semblava que deixarien de matar. A Lluch se l’ha presentat, perquè ho era, com un gran defensor del diàleg. El Sense ficció de dimarts passat –Ernest Lluch, lliure i atrevit– el retratava molt bé. Lluch era un erudit, un historiador de l’economia, un home culturalment potent, un polític de primera, amb idees pròpies. Per això va durar tan poc com a ministre. Perquè pensava pel seu compte. Va fer una gran feina però no la va poder aplicar. Ell mateix tenia clar que havia trepitjat ulls de poll de notables i que el seu destí seria la destitució, com així va ser. Després es va dedicar a la universitat, als seus llibres i a donar la seva opinió als mitjans, especialment la ràdio. Com que tenia opinió pròpia, va tenir problemes. Els afrontava. Va ajudar a construir el PSC i el PSPV, però hi va tenir enfrontaments interns. Segurament era massa potent per a González i Guerra, que dominaven el PSOE i ja veiem on són ara. Intentava entendre els altres i Gemma Nierga, el dia de la gran manifestació de repulsa pel seu assassinat, ho va explicitar: creia tant en el diàleg que dialogaria amb els seus assassins! I Gemma Nierga va demanar diàleg als polítics en una manifestació que ara potser no seria possible, amb Aznar i Pujol al davant. No volien dialogar, alguns només volien imposar. Per a tota una generació, Ernest Lluch va ser un referent. Ara ETA no existeix i cal recordar-lo.