Carlos i la basca

No el vaig arribar a conèixer, però he parlat amb gent que va estar a prop seu –David Izquierdo, Benet Salellas, Àngel Ayats, Pemi Planas– i, entre tots, em dibuixen el retrat d’una bona persona amb qui era impossible barallar-se, un professional diligent i sempre cordial –era procurador als jutjats de Girona– i, sobretot, un gran amant de la música, del rock entès en un sentit ampli i sense prejudicis. Carlos Sobrino Cortés va morir el 21 d’octubre passat, als 61 anys, víctima d’un càncer. Carlos era un dels quatre fills, el gran, de Carlos Sobrino Lafuente, que va ser magistrat de Treball a Girona i també magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La família procedia de Burgo de Osma (Sòria) i, després de diversos destins laborals del pare, es va instal·lar a Girona a principis dels anys setanta. Aquí, Carlos i els seus germans Luis i José van formar, en l’adolescència, una colla amb altres amics. Tots ells compartien la passió per la música, que ha estat un dels eixos vertebradors de la seva amistat fins ara. Compraven i compartien discos i anaven als pocs concerts que es feien en aquella època a Girona, però també a la sala Mariscal de l’Estartit –on l’any vinent volen fer un homenatge al Carles– i quan podien a Barcelona. Eren la basca.

Amb els anys, tots van mantenir la passió pel rock amb intensitats variables per les obligacions i renúncies que comporta l’edat adulta. Els germans Sobrino van continuar sent melòmans molt actius i Carlos el que més. Va fer un programa a Ràdio Salt (Cop de Rock) amb Quim Juanola, i no va deixar mai d’anar a concerts, de llegir revistes musicals i, sobretot, de comprar discos, a les botigues de Tallers o a la gironina Moby Disk Records, de la qual va ser client i amic de visita setmanal des del primer mes que va obrir, fa 27 anys. La seva col·lecció inclou uns 15.000 vinils i compactes que continuen al Club, la ben insonoritzada habitació de casa seva on convocava la basca per escoltar, en un equip de música monumental flanquejat per retrats de Dylan o el seu adorat Iggy Pop, les seves últimes troballes sonores. Era tan apassionat que rarament deixava escoltar una cançó sencera, per la urgència de mostrar-ne la següent. I allà es trobaven per escoltar rock, com quan tenien 16 o 17 anys, un grapat de senyors madurs d’oficis diferents, entre ells un escriptor, Javier Cercas, que va dedicar la seva novel·la més gironina, Las leyes de la frontera, “a la basca, per més de quaranta anys d’amistat”.