Allò que el FROB s’endugué

Temps era temps que a Catalunya hi havia deu caixes i un banc. De fet, n’hi havia hagut molts més, de bancs, alguns de ben ardits i amb grans èxits en el passat. Però fa una dècada, i amb el panorama esmentat, va ser quan la crisi de les subprime va engegar el mecanisme de la teoria de caos, la metàfora més succinta del qual, basada en un proverbi xinès, diu que l’aleteig d’una papallona pot provocar un tsunami a l’altre cantó del món. Impossible resumir la gran crisi del segle XXI, amb tots els seus cantells i derivades. Tanmateix, des d’aquell detonant el sistema financer català no ha parat de mutar i de comprimir-se, condicionat per uns quants factors. Un, la mateixa crisi, que va generar una ineludible i pertinaç política de tipus baixos, ergo, de baixa rendibilitat. També, la pèrdua galopant de prestigi que els va suposar la submissió al totxo de la bombolla i les ingerències polítiques a les entitats, moltes de les quals van haver de ser rescatades amb muntanyes de diner públic. La pressió dels reguladors, l’entrada en escena de competidors amb costos molt més baixos i un client cada cop més aferrat al mòbil, la navalla suïssa del mil·lenni, rematen la metamorfosi d’un sector que mira en últim lloc els consumidors i els empleats. Amb l’absorció del Sabadell pel BBVA cada cop n’hi ha menys per triar. Més poderosos, però més llunyans.