Vint-i-un morts a Salomó

Aquest dimecres l’historiador medievalista de la Universitat Autònoma de Barcelona i alcalde de Salomó (Baix Gaià, al Tarragonès), Antoni Virgili, a un grup d’historiadors companys ens ha mostrat els treballs de recerca arqueològica que fa la Generalitat per recuperar les restes de 21 soldats morts per arma de foc el 19 de gener de 1939 dins l’ofensiva general franquista de l’autoanomenat “Ejército de Ocupación” a Catalunya. Aquell llunyà hivern els cossos foren recuperats per la bona voluntat de la gent per tot el terme i fins i tot pels carrers del poble. En tres carros foren duts al cementiri i colgats en una fossa comuna, sense botes, sense documentació, sense res, robada vida i diners. Soldats indefensos que foren assassinats en ser fets presoners en el dur enfrontament de tres dies contra la 13a divisió franquista sota el comandament del general Fernando Barrón. Tingueren mala sort aquest soldats: van caure en mans de qui el 17 de juliol del 1936 comandava les tropes regulars de Melilla, la primera ciutat que es va sumar al cop d’estat que va donar lloc a la Guerra Civil. A la dita divisió li deien “la Mano Negra” (legionaris i regulars) pel fet de ser unes unitats de xoc de les més dures de l’exèrcit franquista, amb tot el que això significava sobre l’honor, la vida i béns d’homes i dones. És gràcies al testimoni directe d’un nen d’aleshores 9 anys, Jaume Colet –ara en té 91–, qui junt amb el seu pare va recollir els cadàvers estesos de manera inhumana, que s’ha trobat un altre cop una fossa plena de morts de la Guerra Civil a Catalunya.

La història sempre torna, mai fineix. Primer va ser des del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, dirigit per Josep Benet, on a finals de l’any 1984 s’inicià des d’instàncies oficials la recerca de tot el que estigués relacionat amb la Guerra Civil, camí desbrossat primer per una generació de joves historiadors molt al redós de la direcció acadèmica de Josep Termes. Es publicaren els estudis sobre les víctimes per repressió i bombardeigs, la dramàtica aportació de cost humà, de vides, que feu Catalunya per la causa republicana. També a la Terra Alta el 1999, amb impuls dels pobles i el suport del Consell Comarcal, es fundà el Consorci dels Espais de la Batalla de l’Ebre, primer espai històric i d’interpretació a l’Estat espanyol. La Generalitat n’és partícip fonamental des del 2001. Els anys han passat i en general s’ha fet una bona feina i s’han evitat exclusions i sectarismes; el país molt sovint evita l’elitisme universitari. El pla de fosses del conseller Romeva ha seguit el seu camí fins avui. S’ha de continuar.

Tot això i més parlàvem tristos i revoltats davant tants anys d’oblit. El treball rigorós dels arqueòlegs era constant i exemplar en un dia mig ennuvolat al cementiri del poble voltat de vinyes, boscos i garriga. Corprèn les restes dels 21 cossos trobats, amuntegades de qualsevol manera, de les quals s’han identificat Josep Bellet i Ramon Carné, ambdós de 20 anys, fills de Bell-lloc (Pla d’Urgell). Espanya és l’estat del món amb més fosses sense obrir, sense donar una digna sepultura a qui fou víctima d’una guerra civil provocada per uns militars sediciosos profeixistes. Fins i tot Cambotja, amb la bogeria dels khmers derivats del Partit Comunista que van assassinar prop de 2 milions de persones en quatre anys, o Guatemala, amb 36 anys de guerra civil, ho han fet millor.

“Quanta, quanta guerra”, escrivia Mercè Rodoreda explicant com conviuen la misèria dels homes i la màgia del món. Aquesta és la raó de fer política correcta, des del pluralisme, la cultura, el saber, la humilitat, el desig d’igualtat i justícia social. Tot el que l’Espanya del règim del 78, ara amb PSOE i Podemos i ahir amb el PP, nega als catalans.

Només saben manar des de la força, la imposició, l’amenaça, la intimidació i finalment la repressió. Els del règim del 78 no saben compartir, sumar, ampliar, seduir o dialogar. En el que sí que se’n surten és en dividir-nos, fer-nos barallar entre nosaltres i oferir-nos una pastanaga que mai acabem de mossegar, sigui amb una inversió molt menor del que aportem a les arques de l’Estat. On és el lema aquell “Espanya ens roba”? On és la mesa de diàleg que va fer possible que Sánchez presideixi el govern de l’Estat? On és la proposta que es fa des d’Espanya al conflicte polític català? I així en milers de temes que només cerquen fer-nos més febles al seu poder omnímode. I com a escarni darrer d’aquest règim del 78, l’oblit de la història. És així com és possible viure sota un sistema judicial que sembla el reflex d’un estat dictatorial. Jutges que accepten falsedats d’un testimoni clau (“Jo hi era”) que permeten tancar anys i panys persones a la presó com els Jordis. Té remei, tot això? I tant, la força dels vots, la voluntat de la gent, per ser en una Europa democràtica que s’està construint malgrat els estats. Fosses i morts, llocs de silenci i dolor, cal seguir la tasca que reclama vida, justícia i dignitat.