Fora de la vista del Gran Germà

No hi cap. Aquesta és la sentència dictada pel Tribunal Constitucional erigit en el Gran Germà del sistema que ens cuida, vigila i diu el que hem de sentir. La voluntat del poble de Catalunya expressada en el Parlament, passat el filtre de les Corts espanyoles i aprovada en referèndum, no entra dins la quadriculada visió que el TC té de la Constitució espanyola del 1978. En espera del pronunciament definitiu, l'alt tribunal presidit per María Emilia Casas ja ha passat la guillotina a 14 articles. Amb afectacions importants, com que el català deixa de ser la llengua «preferent» a l'administració catalana i als mitjans públics. El Constitucional s'agafa a les tesis del bilingüisme defensades a Catalunya per Ciutadans i el PP. I la pregunta és, si el català no és preferent a Catalunya on ho serà? Tampoc no entren dins de la Carta Magna les competències consagrades per al Síndic de Greuges, el Consell de Garanties Estatutàries o el Consell de Justícia de Catalunya. Les «afectacions», com les va definir el president de la Generalitat, són importants. I no s'acaben aquí. S'està en espera de com queden els 27 articles als quals el TC acota la interpretació, entre els quals figura ni més ni menys que el 6.2., en el qual es consagra el dret i el deure de conèixer el català. Ja podem tremolar.

El contingut és greu, però el més greu és que la tossuderia de deu magistrats totalment desacreditats s'hagi imposat a allò que va aprovar el poble de Catalunya a les urnes. El simple fet d'haver dictat sentència ja ha estat un gravíssim error. I la demostració que l'Espanya plurinacional que alguns venien –ja no diguem la suposadament federal– és una gran farsa. El dictamen prova, per si a algú li quedaven dubtes que, en realitat, només existeix aquella uniformadora, al·lèrgica a la diversitat. No fos cas que es trenqués la indisoluble unidad de la nación española que els magistrats del Constitucional citen fins a vuit cops en el pronunciament. I algú els hauria d'explicar que ja ho poden dir fins a mil vegades. Perquè el que és o no és un poble no ho defineix cap tribunal possible, no ho decideix ningú més que ell mateix. Tant si es vol com si no es vol. Dicti qui dicti les sentències.

El dictamen del Constitucional és, com a mínim, aclaridor. I dóna arguments de pes per als que pensen que potser ja és hora d'escapar del camp de visió del Gran Germà.