Carulla

No vaig conèixer personalment la Montserrat Carulla fins aquell emocionant i a la vegada trist i decebedor 27 d’octubre del 2017. Ens van asseure de costat al Parlament, convidades per poder escoltar en directe l’aprovació de la proposta de resolució que regula la República Catalana, que hauria d’haver permès a Catalunya d’esdevenir un estat independent. Mai oblidaré la veu lleugerament entretallada de la presidenta del Parlament, quan llegia la declaració votada pels nostres representants adreçada al poble de Catalunya i a tots els pobles del món, tal com declara solemnement la proposta de resolució. Va ser en aquell moment quan la Montserrat Carulla, sense conèixer-me de res, em va agafar amb força el braç i em va dir amb llàgrimes als ulls “ara ja em puc morir, ens en sortirem i tindrem el país que ens mereixem”.

I tot just al cap d’una hora ja sabem el que va passar. El Senat espanyol va aprovar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i Mariano Rajoy va anunciar la suspensió de l’autogovern, la destitució del president Puigdemont així com el de tot el seu govern i la dissolució del Parlament democràticament elegit. És a dir, que en un tres i no res va enviar a la paperera els nostres vots per convocar unes noves eleccions regionals i veure si aquest cop l’unionisme tenia més sort. No la va tenir, però com passa sempre quan l’autoritarisme surt de l’armari, a banda d’enviar vots a la paperera també va enviar persones a la presó i a l’exili. I encara hi són.

Hem enterrat la Montserrat Carulla, he enterrat la meva mare i la Remei, decebudes. Elles van anar a votar l’1 d’Octubre del 2017 amb dignitat i van pensar que l’impossible finalment seria possible. I no ha estat així. Com és que tot i l’enorme dignitat del poble expressada amb contundència i claredat mitjançant el vot l’1 d’octubre del 2017 i mitjançant l’acció el 17 d’octubre del 2019, tots els Onzes de Setembre dels darrers deu anys i quan ha fet falta encara tinguem confiança en unes eleccions regionals, en uns partits i en uns polítics que dubto que hagin estat a l’altura perquè malgrat tenir majoria absoluta al Parlament no l’han exercida per avançar cap on els demanen els seus electors?

Montserrat, no tenim les institucions que tu et mereixies i el símptoma d’això, el trist símptoma, és la cobertura de la teva mort que va fer la Televisió de Catalunya (encara es mereix aquest nom?), que fa temps que va deixar de ser la nostra per ser la de no sé ben bé qui, un qui que troba més important pel país i la seva gent la defunció d’en Maradona, en pau descansi, que els anys de lluita i sacrificis, però també de gaudi, que tu li has ofert.

La democràcia està malalta, aquí i arreu, amb molt poques excepcions de bona salut. Està malalta perquè ha envellit i encara pretén que eines com uns partits polítics, autèntics aparells de poder només interessats a mantenir-lo a costa del que sigui, i uns polítics encarregats d’alimentar aquests aparells que obliden els discursos grandiloqüents un cop elegits compleixin uns objectius tan fàcils de prometre com d’oblidar. El present i el futur l’estem sacrificant quan no reaccionem davant la vulneració de drets dels nostres presos o la humiliació que representa que just l’endemà de l’aprovació dels pressupostos revoquin el tercer grau a tots els presos, inclosos els que pertanyen a un dels partits que els ha ajudat a aprovar.

Hi ha massa gent al meu voltant decebuda que no sap què votar i ni tan sols si votar en unes eleccions que encara que donin una majoria absoluta a l’independentisme ens situaran al mateix lloc on som. I jo tampoc tinc resposta, perquè tampoc sé què fer. Hi ha massa gent que es disfressa del que no és, més preocupada pel lluïment personal que per les idees. Hi ha massa gent confosa davant de certs plantejaments. La gestió del mentrestant? Fer un nou referèndum el 2025, de debò? Un nou tripartit amb qui sigui?

Però no vull que un article titulat Carulla sigui negatiu perquè tinc esperança i com ella sé que d’alguna manera ens en sortirem, segurament de la manera més impensada, malgrat els partits, els polítics, la mediocritat, l’oportunisme, les inconsistències, les baralles i la repressió.