“Quintà sabia que el poder mai te’l regalen”

Tota la que he pogut saber i certificar. Naturalment, ningú té tota la veritat mai. Tot el que anava més enllà de l’estricta llegenda urbana del personatge és el que he intentat escriure.

Durant els anys en què Quintà va tenir més poder, no crec que ningú l’hagués escrit, aquest llibre. Des del moment en què l’acomiaden de TV3, a mitjan 1984, comença a perdre poder i credibilitat. Comença a ser un personatge que es va degradant i oblidant. El que passa és que també s’oblida que va ser algú amb molta influència. Crec que no m’hi hagués posat sense el final terrorífic que va tenir la seva biografia.

Ningú la podria autoritzar, aquesta biografia, perquè no hi ha hereus. El que volia fer, i no sé si me n’he sortit, és una novel·la de fets reals. Una narració de no-ficció, que és una de les millors eines que tenim per entendre les persones i les realitats. Per entendre’l a ell, per entendre un país i tota una dinàmica del poder.

Com a autor, saps que pots fer reviure el dolor en gent que l’ha intentat oblidar. No és agradable, perquè la meva funció en la vida no és furgar en les misèries del personal. Però sense aquest exercici no podia explicar el que m’interessava. No m’agrada la imatge del nostre país que es dona a través del recorregut per la trajectòria d’aquest individu, però em sembla que no es podia fer d’una altra manera.

No sé si mai va rebre tractament psiquiàtric, però la necrològica d’El País incloïa afirmacions del psiquiatra Joan Obiols i em va semblar que, pel que ell deia, el podria haver tractat. Els fills no tenen un historial clínic que ho pugui confirmar, però és clar que era un malalt. Algunes de les parelles que hi van conviure afirmen que era un bipolar i altres professionals el consideren un psicòpata de manual, amb una barreja de precocitat en el xantatge i incapacitat per a l’empatia.

Aquest és un llibre que parla del pujolisme, però a mi m’agradaria que el lector també percebi que parla del règim del 78 i el seu vessant català. Per això és tan important el paper del diari El País i el seu director d’aleshores, Juan Luis Cebrián, i també el rol significatiu del rei Joan Carles. No hi ha poder pur, el problema és com s’usa. Hi ha un episodi molt important de la Catalunya democràtica, que és la gestió del cas Banca Catalana per part de la presidència de la Generalitat i com això acaba tenint com a conseqüència la institucionalització d’un poder dur a Catalunya. Dur en el sentit de poder real. El poder mai te’l regalen, te l’has de guanyar. Tal com fa Pujol, afrontant el desafiament de la querella transformant-la en una acusació contra l’Estat fins al punt que l’Estat li acaba reconeixent el seu poder. La qüestió és com una part del pujolisme usa aquest poder per actuar amb impunitat.

No havia pensat mai que faria un llibre sobre Quintà fins que vaig trobar aquesta carta. Que demostra la mena d’individu que era, amb una arrencada com aquesta amb només 16 anys i un final tan tràgic. Hi havia pocs nanos que amb 16 anys sabessin qui era Tarradellas. A més, cal tenir en compte, pel que m’han explicat tota mena de testimonis, que ell tot ho acaba associant a l’odi al pare.

Fent la recerca, mentre consultava els articles que Alfons Quintà feia a l’Avui i a Presència, vaig trobar la referència que hi feia Jaume Miravitlles, que el 1980 el va comparar amb Salvador Dalí i el va definir com el millor periodista de Catalunya. Curiosament en els dos casos, el de Quintà i el de Dalí, es repeteix l’impuls al parricidi, la necessitat de matar el pare, en sentit figurat.

Si un periodista mesura la seva qualitat professional per l’agenda de contactes, ell en tenia. Una altra cosa és la deontologia.

Quan vaig preguntar això al president Pujol, crec que honestament no recordava com havia anat exactament aquella conversa. Però resseguint l’hemeroteca d’El País, hi ha un moment evident en què Quintà deixa de publicar de manera constant sobre Banca Catalana, com si no hi hagués un progrés periodístic gaire remarcable. Quan Quintà assumeix que no serà qui crearà la redacció d’El País a Barcelona, aquells que fins aleshores havien estat els seus es converteixen en enemics. Quan Pujol li fa una oferta, sap que és un periodista de qualitat i sap que l’està neutralitzant.

A partir d’aquí, Quintà vol controlar el tema de Banca Catalana perquè no surti a la tele, conscient de la importància del mitjà. Una de les persones amb qui he parlat és Raimon Obiols, que havia tingut un cert tracte amb ell. És un episodi que no surt en el llibre perquè és molt col·lateral. En la campanya electoral del 1984, els assessors socialistes van fer anar Obiols a jugar a petanca. Ell no hi jugava, no en sabia, no li agradava, però per pura casualitat quan les càmeres de TV3 el filmaven li va sortir un tir magnífic. Al vespre, veient el telenotícies, l’escena va aparèixer d’una altra manera: ell feia un tir i la pilota se n’anava ben lluny. El muntatge el deixava com un negat de la petanca.

Sí, però a mi m’emprenya que s’usi el meu llibre per alimentar el discurs contra TV3. Un discurs fal·laç, perquè no és una televisió que adoctrini, és una televisió que mostra el món des d’una perspectiva nacional. Això, indiscutiblement, en aquella època afavoria un partit polític.

Ho va veure claríssim. La paternitat de l’exclusiva del català en l’arrencada de TV3 és d’Alfons Quintà, no de la presidència de la Generalitat. En els programes de ràdio que feia, també ho tenia clar: havien de ser de qualitat, a més de ser en català.

Algú que va ser determinant en la seva trajectòria, Carles Sentís, va acabar dient: “Com pot ser que aquest noi a qui he ajudat tant ara em tracti tan malament?” És un patró de comportament reiterat: persones que han format part del seu impuls professional es converteixen en enemics a partir d’un moment donat; és allò de mossegar la mà que et dona menjar. Gairebé no parla mai dels seus companys de generació, com si no hi tingués relació, i sembla que no hi ha cap senyora a qui respecti.

És d’aquestes coses de les quals no sabia que acabaria parlant. Amb posterioritat a la decisió judicial de no processar Pujol, sembla que algunes persones que hi han estat implicades actuïn amb plena impunitat en la cultura del pelotazo de l’economia espanyola. Això no necessàriament hauria de connectar amb Quintà si no hagués existit El Observador. No hi ha gairebé cap estudi, sobre aquest diari, només algun article, no ha generat bibliografia. Les persones que el van posar en marxa tenien molt clar que, si tu vols tenir poder, has de tenir mitjans a favor de l’establishment. Tota una tropa que acabarà a la presó per corrupció. En aquest sentit, em va servir d’ajuda la biografia de Pujol escrita per José Antich, El virrei, en què ja es diu que el rei Joan Carles és favorable a Pujol en el cas Banca Catalana. El dia que Pujol sap que no serà processat, per fer el discurs tria una sala del Palau de la Generalitat on hi ha una imatge del monarca.

És bestial. Hi havia una ordre explícita que calia fer un tractament molt bo de la casa reial. Això forma part de com el poder català en construcció entén com funciona el poder espanyol, la qual cosa vol dir que sabien com funcionava la política. Intento no fer-ne un judici ètic, perquè si et planteges la dinàmica política des d’aquesta perspectiva acabes anant amb el lliri a la mà.

Després de matar la dona amb la mateixa escopeta. L’única persona que havia tornat al seu costat per ajudar-lo mentre estava malalt. La gent marxava perquè ja veien que era un pertorbat. La seva dona, que se n’havia separat, torna, i ell aprofita per assassinar-la. És la manifestació més tràgica de la falta d’empatia portada fins a l’extrem.