La unitat d’Espanya

Els sentiments. Tothom hauria d’entendre les persones que professen amor i afecció a Espanya. És més: segons quina concreció hagués tingut Espanya com a ens social, probablement aquesta devoció seria més gran, fins i tot a Espanya. Potser ja és més discutible lligar la veneració patriòtica –de qualsevol pàtria- al vessament de sang, pròpia o aliena. Recordo que quan feia la mili a Cartagena tenia un capità (casat amb una gironina i que –en la intimitat de la companyia– em parlava en català) que, quan passava la lliçó del patriotisme amb els reclutes de cada lleva, quan venia allò de “derramar hasta la última gota...”, els solia repetir –amb un punt d’ironia– que convenia que l’enemic vesés la seva de sang per la seva de pàtria... Essent monitor, cada lleva ho sentia i em produïa incomoditat –el context hauria complicat altres inconveniències–. Com que els anys m’empenyen cap a això tan repetit de l’empatia, voldria ser-ho amb els militars retirats de les darreres soflamas: cartes al rei, whatsapps... La potència patriòtica, si més no retòrica, que contenen és tanta que, mirant d’entendre’ls, quan es refereixen a la pàtria que diuen enaltir cal pensar que es tracta d’una pàtria molt específica, concreta, indiscutible i, per la manera que la deïfiquen, sencera. Les pàtries també estan dotades de –pròpies o imposades– hisenda, força armada, justícia, educació... en general, d’administració; aquestes realitats “patriòtiques”, però, són acordiòniques: un simple canvi de govern les altera. Tornem, doncs, a la condició de pàtria sencera, íntegra: a la unicitat territorial que ha de tenir. Els soi-disants abrandats per la pàtria que hem esmentat troben el moment zero d’aquest sentiment tan possessiu en el passat; alguns el bressol de la pàtria espanyola el veuen en la Nova Planta borbònica (XVIII), d’altres en els Reis Catòlics (XV), la majoria, més enrere. Bé, llavors és quan l’empatia topa amb un atzucac: com deuen entomar que Portugal o la Catalunya francesa no en formin part (XVII); o Gibraltar (XVIII); o, sortint de la península, el Sàhara, Sidi Ifni, Fernando Poo, Guinea... que fa quatre dies eren pàtria. Per la molta efervescència que manifesten, costa d’imaginar que passin per alt totes aquestes mutilacions patriòtiques. Llavors, per què els pronunciaments que emeten sobre la pàtria que diuen benvoler mai no inclouen –llevat d’alguna referència a Gibraltar- cap expressió reivindicativa d’aquests territoris?