Quan volíem ser més

La meva transició cap al moviment independentista va començar el 2010, quan vaig patir un desencís amb el projecte federalista. Així i tot, no acabava de veure en la independència la solució. Caminar entre la decepció amb Espanya fins a ser independentista no és un camí que es recorri de forma lineal i automàtica. Va ser participant en la via catalana del 2013 que vaig descobrir un moviment obert, que estava encantat d’integrar com més millor i que no em preguntava des de quan era independentista ni em mirava malament si tenia dubtes.

Des de llavors vaig col·laborar activament amb Súmate, amb l’ANC i en menor mesura amb Òmnium, ajudant tot el possible en allò que llavors dèiem “convèncer indecisos”, i més tard es va parlar d’arribar a incrementar la base de l’independentisme. Sempre amb la visió que més tard o més d’hora afrontaríem el repte d’un referèndum o unes eleccions plebiscitàries i la necessitat, per tant, de tenir una base social forta per guanyar-lo. Tot el moviment independentista vam esmerçar esforços, ganes, energies i tot el talent possible. A vegades amb més desencert que encerts, però tot i les dificultats vam considerar que això era central i clau per assolir l’objectiu.

És evident que després dels fets de l’1 d’octubre i la repressió posterior aquesta actitud festiva i fins i tot naïf no es pot donar. Tot i això, no ha canviat el que és essencial per assolir l’objectiu per vies pacífiques i democràtiques: la necessitat tenir una base social suficient que doni un suport sostingut a la independència de Catalunya. Tot el contrari, ara sabem que tenim un estat que utilitzarà la violència i la repressió per poder mantenir la seva unitat. I davant d’això el suport social és encara més necessari i com més ampli millor. No acabo d’entendre per què una part de l’independentisme ha renunciat a aquest objectiu.

No només això, sinó que fins i tot es posen bastons a les rodes a qui ho intenta, es rep a crits qui es vol incorporar tot i mantenir unes posicions menys puristes, o, encara pitjor, es dedica a crear carnets de bon independentista i de mal independentista.

Puc entendre l’esgotament emocional de moltes d’aquestes persones, que després de la repressió de l’1 d’octubre i el desencís de no aconseguir els objectius hagin perdut l’esperança d’incorporar nous independentistes. L’argument “si no s’adonen encara que Espanya només és repressió i no se solidaritzen amb nosaltres després de la presó dels líders independentistes i dels cops de porra de l’1 d’octubre, mai s’afegiran al projecte”, serveix per a alguns. Però no deixa de ser un argument fal·laç. La majoria de catalans està en contra de la repressió dels presos i exiliats polítics i en contra de les actuacions de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil l’1 d’octubre. Però ser demòcrata no et fa voler la independència de forma automàtica. Hi ha demòcrates que creuen que Espanya és reformable, o que creuen que la independència no és una opció plausible, o fins i tot que, tot i ser demòcrates, no volen trencar el vincle amb Espanya a causa de la seva identitat nacional. De fet, fins i tot quan la democràcia espanyola estava naixent i podia ser tot allò que somiéssim molts catalans eren independentistes. Van col·laborar en la construcció del nou estat, però no van renunciar a tenir-ne un de propi simplement perquè la seva identitat era catalana.

Un gran problema de l’independentisme, especialment des del 2015, és que hem deixat d’intentar ser més a un costat, ens hem tornat, de fet, en un moviment agre i en guerra contínua amb nosaltres mateixos. I això provoca que no aprofitem èxits polítics a Catalunya (com l’impuls a la llei de control de preus del lloguer o l’impuls a la llei de despenalització de l’eutanàsia) que poden servir per provocar contradiccions a l’Estat per a enfortir el nostre projecte i incorporar-hi més persones.

El gran problema de l’independentisme, més que la mala gestió del fracàs del 2017, rau en el fet que des del 2015 hem renunciat a voler ser més.