La poma de la felicitat

Aquest article volia publicar-lo un dia més a prop de Nadal, però no podrà ser perquè, com que el dissabte vinent cau en Sant Esteve, no sortirà l’edició del diari seguint una tradició que, enmig de tants de canvis en el món de la premsa, fins m’alegra que persisteixi. Vaig pensar a escriure’l fa poc mentre llegia Hivern, d’Ali Smith, que, de fet, es concentra en uns dels primers dies de l’estació i és així que, justament, al Nadal, on s’hi reuneix una família diferent a la seva manera, com, deixant-ho clar Tolstoi només de començar “Anna Karenina”, ho són totes les famílies infelices. Sophia, una de les dues germanes d’aquesta família distanciada, hi recorda un altre Nadal en què, passant-lo amb uns amics, va sortir a passejar i va trobar-se amb un home que tampoc ho celebrava a casa seva i que, com ella, volia esbargir-se. Ell li va dir que havia mort Chaplin, afegint-hi que no era estrany que hagués mort per Nadal perquè l’odiava: “Quan era petit i estava en un orfenat, l’encarregat de l’orfenat va donar com a regal de Nadal una poma a tots els nens menys a ell, i li va dir, no te’n puc donar, Charlie, perquè no deixes dormir els altres nens explicant-los històries. Després d’això, sempre va anar-hi al darrere. Sempre sabent que li seria negada. En deia la poma vermella de felicitat.”

Jo també me’n recordo, de quan va morir Chaplin el dia de Nadal del 1977. Tampoc estava amb la meva família, sinó amb la d’una amiga d’un poble pròxim. El que no entenc és perquè crec recordar que vaig saber-ho en veure la portada de La Vanguardia en aquella casa. Si va morir un 25 de desembre, no podia sortir-hi ni per Nadal ni per Sant Esteve. I, tanmateix, fins recordo la foto (a tota plana d’un diari que aleshores es doblegava per la meitat) d’un Chaplin vell que em sembla que no havia vist mai. Això dels records cada cop es fa més estrany. Bon Nadal.