El nacionalconstitucionalisme

El Tribunal Constitucional (TC) ha resolt aquesta setmana que el delicte d’ultratge a la bandera espanyola no està emparat per la llibertat d’expressió. Ho ha fet dividit –sis vots a favor i cinc en contra–, una majoria titubejant però militantment compromesa amb la seva línia ideològica de l’ultranacionalisme. Aquesta decisió topa amb el criteri del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), i el TC ja ho sap, però també té seny perquè no li pugin els colors. Estrasburg ja va condemnar l’Estat a indemnitzar els dos joves de Girona que havien cremat fotos del rei l’any 2007, per un delicte d’injúries a la corona. L’alt tribunal va considerar que no es podia emparar en la llibertat d’expressió perquè era un acte ofensiu que incitava a l’odi.

Però no és l’única rebregada que la justícia espanyola, abanderada en la seva ofensiva política i actuant com a braç togat de les posicions més retrògrades de PP, Vox i Ciutadans, ha emprès en la seva causa pel nacionalconstitucionalisme. Fa pocs dies, el Tribunal Suprem també va anunciar la reobertura del cas Bateragune, després que el Tribunal d’Estrasburg n’anul·lés la condemna, argüint que l’Audiència Nacional va vulnerar els drets fonamentals i no va proporcionar un judici just ni imparcial al coordinador d’EH Bildu, Arnaldo Otegi. Cal recordar que Otegi i Rafa Díez van ser acusats de pertànyer a ETA, i van ser condemnats a deu anys de presó i a deu d’inhabilitació. També es va condemnar a vuit anys de presó Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto per pertinença a banda armada. Els darrers van complir íntegrament les penes de presó i van sortir l’any 2015. Otegi, el 2016, després de passar-s’hi vuit anys, i Díez, el 2017. Ara el TS els vol tornar a jutjar, i menciono les penes de presó perquè, tot i que el TEDH anul·lés la sentència, el càstig de la presó va anar per endavant. Per no parlar de la vulneració que suposa que el mateix Tribunal suspengués el tercer grau i el 100.2 dels presos polítics i obligués, per exemple, el reingrés a la presó de la presidenta Carme Forcadell o de Dolors Bassa. Una maniobra del TC, esperonat per la set de venjança de la fiscalia, que permeten l’enduriment de la sentència de l’1-O, declarant-se competent per resoldre l’articulació del reglament penitenciari. Però tot això ja és sabut.

Aquests exemples il·lustren, una vegada més, quina és l’agenda política que la judicatura espanyola desplega de forma diligent i programada. Un programa que no ha estat sotmès a cap sufragi electoral però que, casualment, s’ajusta a les posicions de l’arc parlamentari de la dreta i la ultradreta. Aquesta exhibició de força i prepotència, de capacitat d’intervenir, a cop de sentències, en l’escenari polític comença a ser descarat. Ja no és l’independentisme, el basc o el català, qui en rep les conseqüències, sinó que és un d’advertiment sostingut de com les altes instàncies judicials tenen un marc ideològic –i totes les armes legals– per garantir-lo i implantar-lo.

Tornant a la resolució del Tribunal Constitucional, que ha decidit que cremar la bandera espanyola és ultratge i, per tant, un delicte, cal recordar que és el resultat del recurs d’empara interposat pel sindicalista gallec que va ser castigat a una multa per haver cridat a cremar-la davant l’Arsenal Militar de Ferrol. L’argumentació dels magistrats és que les expressions que va proferir Pablo Fragoso Dacosta –“cal calar foc a la puta bandera”– eren innecessàries per les reivindicacions salarials. Potser no caldria que fóssim tan suspicaços si aquest degoteig no coincidís en temps i forma amb els titubejos i poca vehemència que la justícia espanyola mostra en d’altres casos. Les irregularitats que es van coneixent del rei emèrit, Joan Carles I, i la seva fortuna irregular. O amb els xats que es filtren de militars de la reserva cridant a afusellar “26 milions de fills de puta”, que, contradiccions nacionalistes, són conciutadans espanyols. O les proclames neonazis que canten soldats en actiu a les casernes de l’exèrcit de Terra.

El més sorprenent és que no sorprengui a ningú. És proporcional al poc escàndol i indignació que va despertar la carta al rei que 75 militars retirats li van fer arribar i on criticaven l’actual govern democràticament escollit, advocant que posava en risc la cohesió nacional. Poca contundència en rebutjar aquests plantejaments, que han estat inclosos en la llibertat d’expressió. Mal averany si la llibertat d’expressió ha de respondre als interessos de la pàtria. Però, en termes de patriotisme i unitarisme, ja fa temps que el poder judicial, els militars i el cap d’estat han donat símptomes de quines són les prioritats.