De reüll
Imitació a la vida
Escriu en el seu diari Vivian Barret que “vivim buscant formes d’oblidar la nostra vulnerabilitat”. “I si no és Lovedyn” –fent referència a un fàrmac que comercialitza el marit– “és tequila, mantega, un amant, Déu o una guerra”. El relat íntim d’aquesta dona burgesa serveix de fil narratiu per a la il·lusió òptica, deliciosa trampa que és My Mexican Bretzel , de Nuria Giménez Lorang. Sense desfer l’encanteri d’aquest documental, que té el color del melodrama de Douglas Sirk però amb el pòsit de cinema domèstic, el que donen les bobines, gravades entre els anys 50 i 60 i trobades a les golfes de la casa de l’avi de la directora, a Suïssa, ens remetrem a l’aforisme que menciona Barret citant, a la seva vegada, les reflexions d’un pensador, un tal Kharjappali: “La mentida és una altra manera d’explicar la veritat.” A priori vam pensar en Material sensible (2007), de TV3, que feia un viatge sentimental a través de pel·lícules familiars. Però My Mexican Bretzel és just el contrari. És subtilesa. Perquè explica des del silencis, com ho és el jo de la dona els anys 50. I a partir d’aquest dietari, de gran poètica, dona veu a aquest estereotip, estètic i burgès, sempre somrient per a la càmera del marit, a la coberta del vaixell o jugant amb les onades. Pot semblar la vida placebo d’una dona d’aparences i invisible tot i la càmera, però amb una vida interior complexa que Giménez Lorang sap atorgar-li.