El voraviu
Que digui el que vulgui
L’únic discurs de Felip VI que espero és el de l’abdicació i la renúncia dinàstica
Que si no pot pas deixar de dir alguna cosa amb l’aigua que baixa. Que si ja va dir tot el que havia de dir quan va treure l’assignació al seu pare i quan va renunciar a l’herència. Que si el text que proposa ja és a la taula del govern perquè hi diguin el què. Que si això no va així, i és el govern el que ja li ha fet arribar el que volen que digui. Que si aquesta vegada dirà el que cregui que hagi de dir, digui el que digui el govern. Que si del que ha de dir alguna cosa és de la deslleialtat cap a la corona de la part podemita del govern. Que si un dia així ha de parlar més com a fill que com a rei. Que si ha de parlar com a rei per més que li dolgui com a fill i perquè la institució està per sobre de tot. Que si ha de parlar com a pare de princesa i futura reina. Que si als militars no els ha de dir res, que ja els ho dirà el dia de la Pasqua militar. Que si la vella fila, que si la vella no fila... Que digui el que vulgui el rei dels espanyols, Felip VI, en el seu missatge de Nadal de dijous al vespre. I que s’hi posi com vulgui, també. Ni me’l miraré ni l’escoltaré, perquè l’únic discurs que espero d’ell i que mereixerà la meva atenció el dia que el pronunciï és el de l’abdicació personal i de la renúncia dels drets dinàstics i de l’esbandida de qualsevol altre tuf medieval a la jefatura de l’Estat. No és res personal, que també. És que estic dels Borbons, del que representen, del que mouen, del que maneguen, del que generen, del que són i del que han estat, fins a la coroneta.
