Dona i ocell

Els monuments públics no descansen mai. La història els sotmet a tensions que ni la seva naturalesa pètria pot suportar. Aguanten estoicament fins on poden, però malament rai si cauen en desgràcia. La vida a l’ intempèrie els deixa exposats a qualsevol canvi de govern. Cada revisió del passat pot fer caure o enviar a l’exili fred d’un magatzem municipal el monument més altiu i enravenat. Durant la febrada revolucionària de 1936 no era estrany veure en la base d’una estàtua abatuda la signatura orgullosa dels autors de l’enderroc. Una d’aquestes accions va afectar l’estàtua eqüestre del general Prim, al parc de la Ciutadella. El fotoperiodista Agustí Centelles va captar amb la seva Leica la ironia d’una obra “signada” no per l’autor de l’estàtua, sinó per l’autor de l’enderroc: “Monumento derribado por la Juventudes Libertarias de Gracia”, hi deia. Els de la FAI volien deixar constància de la seva fúria destructiva deixant-hi el copyright. I ja que som a Barcelona –i en aquest any pandèmic que ha deixat la vibrant ciutat del turisme internacional visiblement anèmica–, voldria donar suport a la idea de Santi Moix, el pintor català resident a Nova York. Moix proposa traslladar l’obra de Miró Dona i ocell, ubicada al parc Joan Miró, a la confluència entre el passeig de Gràcia i la Diagonal. Seria una injecció d’alegria a l’espai públic. El penós obelisc (el “llapis”), que porta tantes turbulències històriques al damunt, podria descansar finalment en pau i tindríem la monumental creació mironiana a punt per quan tornin els turistes: Ni un visitant de Barcelona en marxaria sense una foto del Miró de la Diagonal. Per què no ho fan?