Vegin ‘La cabra’, a la Villarroel

La cultura en temps de precarietat encara té més perill d’institucionalitzar-se, de convertir-se en banal, en un producte de consum superflu i intercanviable, tristament centrat en la seva supervivència i rendibilitat. Cal molta fe, molta vocació i molts principis per fer bon teatre quan es té l’energia justa per trobar fonts de finançament i la temptació d’haver de connectar al preu que sigui amb el públic. Cal tenir els principis molt clars per no abandonar allò que fa la cultura imprescindible: la seva dimensió de transcendència i d’oposició social.

Per això cal fer de la necessitat virtut. No hi ha recursos, no hi ha temps (qualsevol moment poden tancar totes les sales per una nova onada) i fer encara avui teatre és una vocació d’alt risc, amb sales que ni que ho vulguem poden tornar a estar (de moment) plenes del tot. Sempre els primers a caure i els darrers a tenir torn per aixecar-se. Així que, ja que és un bé tan preuat, tan preciós, tan necessari, tan delicat i que està vivint temps tan precaris, cal fer-ho molt bé i donar el millor. Això és el que deuen haver pensat tot l’equip de La cabra: Iván Morales, Jordi Bosch, Emma Vilarasau, Roger Vilà i Jordi Martínez. Han donat el millor d’ells mateixos per portar al màxim nivell aquesta obra d’Edward Albee.

Obres com aquestes ens recorden fins a quin punt estimem la cultura viva, la que ens reuneix, la que ens ensenya a estar junts sense fer trampes (ni per la pandèmia –mans, distància, mascareta– ni per la qualitat de l’obra que es representa).

Així que vagin a veure La cabra o qui és Sylvia?, escrita per Edward Albee, i portada d’un clàssic al nostre país ja fa uns quants anys per un visionari del nostre teatre, Josep Maria Pou. Un clàssic, ja ho saben, es pot definir com allò on no importa gaire què passa perquè el misteri del text no és qui mata qui, o qui roba què, sinó que, un cop saps de què va tot, hi tornes una i altra vegada perquè mai t’acabarà de rebel·lar del tot el seu secret. Una trama que no funciona per crear expectatives sinó per mirar de resoldre una incògnita de la fórmula infinita del misteri de la vida.

Així que si volen, després de passar una molt bona estona, sortiran del teatre amb moltes, moltes preguntes: què faria si sentís alguna cosa real, pura, que no s’assemblés a res? M’ho aniquilaria? I si de cop tingués uns sentiments extraordinaris i inexplicables per algú pel qual és inconcebible sentir-los? Em deixaria anar o m’interpretaria com un depravat que necessita ajuda psiquiàtrica? O bé creuria que la passió que es desvia de la norma es pot purificar en nom de l’enamorament? Crec, com va dir per exemple Buñuel, que perdre el desig sexual gràcies al pas del temps és una alliberació? Domesticats i purs ja no fem mal ni ens en fem? No és obscena la mort dels migrants al mar i en canvi jutgem com a atroces les conductes privades? Què ens diu del tabú l’antropologia? I la sociologia? I la psicologia? I la filosofia? I l’art? I la literatura? El tabú és allò que es considera lògicament inacceptable per una societat, què diu Foucault dels anormals? Dels perillosos, dels monstres a qui cal domesticar el cos? Què passa quan al segle XVIII s’inicia una campanya que relaciona la sexualitat amb l’organització familiar? Quina disciplina s’imposa en la família moderna? Quines són les relacions prohibides? Això últim, ho puc contestar: adulteri, incest, sodomia i bestialisme.

No ho troben meravellós, això de poder sortir del teatre amb un cap ple d’interrogants? Si volem podem quedar-nos amb allò de voler passar una bona estona ben entretinguda –ja ens ho donen, això, les xarxes i molts programes de les plataformes, fins i tot molts llibres–, però de tant en tant és preciós poder escollir tenir el dret i la llibertat de sortir del teatre amb un cabàs ple de preguntes i moltes hores per poder-hi pensar.

En un món ple de consignes, de pensaments fets d’eslògans, de l’amb mi o contra mi, de messianisme infantil, de superficialitat... recordem l’avís fonamental de Simone Weil: l’operació de prendre posició a favor o en contra ha substituït l’obligació de pensar. L’obligació! Sí, tenim l’obligació de pensar si no volem buidar-nos el cap i executar com zombis els manaments dels fanàtics. I, per complir el mandat de pensar –per mi l’únic veritablement important–, necessitem obres de teatre com aquesta.