El papa en l’era post-Trump

En aquesta època de trumpisme sense (sense?) Trump, la figura del papa Francesc emergeix com un pol de referència per alçar la mirada i no quedar empresonat pel recull de premsa del dia i l’efervescència de les xarxes socials. La seva darrera encíclica, Fratelli Tutti, ha posat en relleu el fracàs de la selectivitat entre nosaltres: moltes glosses no aprovarien un examen de comentari de text.

Perquè els qui han anat directes al debat ideològic ho han fet saltant la introducció: abans que el debat de les idees hi ha la transformació de la mirada. I la mirada que proposa l’encíclica sobre les fractures de la humanitat és una invitació a veure’ns com a germans. És una apel·lació a la fraternitat que no vol amagar les diferències ni els conflictes, ni els vol superar amb una sobredosi de bonisme. Però és una crida a la fraternitat possible i necessària, i per això dedicar-se a la crítica ideològica sovint no és més que un mecanisme de defensa per no qüestionar la pròpia mirada sobre el món. No és un text normatiu, i molt menys dogmàtic. És una invitació a construir conjuntament una mirada sobre el món que no sigui depredadora o excloent. A construir un nosaltres que pugui habitar aquesta casa comuna.

Se l’ha titllat de pessimista. Però el problema avui no és reconèixer els avenços de tota mena que hem assolit, sinó no oblidar que la realitat de pobresa i exclusió sempre s’ha d’analitzar en el context de les possibilitats del nostre moment històric. Tota afirmació valorativa pressuposa una comparació. I si avui contemplem les condicions de vida a les perifèries humanes i les vides llançades als abocadors de la història amb les possibilitats ja presents en el nostre temps es fa difícil dir que és pessimista o antiglobalització.

La pregunta que ens adreça és si podem pensar el present amb llibertat i sense protegir-nos. Si hom mira el vigor de les paraules que semblen haver sortit més directament de la mà del papa, no pot deixar de sentir-se interpel·lat. Ha provocat escarafalls la seva crítica a la sacralització del dret a la propietat, la reclamació de la regulació financera, la necessitat d’una millor arquitectura internacional per a la governança, l’avís del risc de polítiques tecnocràtiques i populistes, el refús de sotmetre la política a l’economia i la priorització de l’ecologia que ja va proposar a la Laudato Si. Tot plegat, res que no formi part de la doctrina social de l’Església. Perquè no és que no es conegui. És que no es vol conèixer ni reconèixer.

L’encíclica converteix la paràbola del bon samarità en una lectura d’abast universal oberta a una fraternitat més enllà de la diversitat de creences. No tan sols una lectura: la converteix en clau de lectura de la nostra realitat present. Si la clau per entendre la política social és la fraternitat i l’amistat social, el nostre horitzó passa a ser el “saber-nos responsables de la fragilitat dels altres buscant un destí comú”. Per això, no podrem construir cap futur sota la base de mantenir vides descartades, bombolles d’exclusió, perifèries humanes enfonsades en el pou de la indiferència i l’oblit.

Per a Francesc, la solidaritat no és només fer accions solidàries, sinó fer història. Sense amagar les tensions (local/global; identitat/apertura...) però sense convertir-les en contradiccions. D’aquí una de les parts més potents de l’encíclica, en què, sense caure en el bonisme ni amagar l’existència de conflictes, reclama la creació d’espais de retrobament entre els diferents. Sense consensos ficticis que només amaguen la por de prendre i de donar la paraula. Amb pàgines de llarg recorregut sobre la relació viscuda entre memòria i perdó. I sense deixar-se atrapar pels “eticistes sense bondat que viuen jutjant el altres”.

O. Scharmer (MIT) diu que estem immersos en una triple fractura: la fractura social (dels humans entre si), la fractura ecològica (dels humans amb la natura) i la fractura espiritual (dels humans amb si mateixos). I que no les sanarem si les abordem cadascuna separadament, perquè estan relacionades de manera indestriable. Curiosament, el papa Francesc ha dedicat una encíclica a cadascuna i ha mostrat la seva íntima vinculació. Per això, més enllà de la toxicitat institucionalitzada pel trumpisme, farem bé d’escoltar les veus que ens animen a connectar no amb el ressentiment, sinó amb els desigs i els anhels de créixer personalment i socialment en qualitat humana.