El noi del xofer

Abans d’entrar al Diari de Girona, i abans, és clar, d’assassinar la seva muller i de suïcidar-se, el figuerenc Alfons Quintà havia fet tronar i ploure en el periodisme i la política catalana. Un altre periodista, Jordi Amat, ho explica a El hijo del chofer. El moment del fill de la sabateria El Globo (carrer Nou) va ser el franquisme de fins al 1975 i –ara en ersatz– de la Restauració Borbònica; i les tribunes de l’empordanès van ser El Pais; TV3, que va dirigir des de la fundació, i l’efímer El Observador. Les palanques de Quintà haurien estat la informació i els contactes obtinguts en companyia del pare, i la puteria pròpia d’un tipus sembla que perfectament amoral: amb només 16 anys ja s’atreveix a fer xantatge a Josep Pla –per carta, que l’escriptor no va llegir–, amic interessat del pare –tenia cotxe–: l’amenaça consisteix a delatar (?) Pla al comissari Creix, cèlebre per les tortures que administrava al detinguts de Via Laietana. Llegit el llibre d’Amat, us deixen estupefactes coses com que, essent Quintà un bala perduda per Girona –un ni-ni avant la lettre-, Tarradellas i Pla perdin l’oremus per aital jove desencaminat i gesticulin per redreçar-lo en el recte camí d’accés al ple domini de la penombra política indígena. Que consistia, acomboiada per Vicens Vives, en l’entregent dels Valls i Taberner, Ortínez, Narcís de Carreras, Joan Cerdà, Estapé, Armand Carabén, Duran Farell, Tarradellas...; vaja: el Camelot de Josep Pla, que en diu l’autor. Simultàniament –Quintà devia posseir insòlites habilitats intel·lectuals– sabem que emmagatzema carrera universitària, cultura i poliglotisme. Del pare, que és la pedra sobre la qual Quintà pot erigir la seva secta unipersonal, qui hagi llegit els tres o quatre dels carnets que Pla va deixar de diversos moments dels 50 i 60 sabrà que el Quintà progenitor era un dels figurants –el xofer– de la frenesia vital de l’escriptor. Amb ambició i el Lancia l’acompanyava on li convingués per esdevenir un imprescindible del Camelot. Això del cotxe, i el vaixell que tenia a Roses, i les amants, i la família paral·lela...; en fi: a la Figueres de llavors el contraban era una activitat perfectament respectable. Gran pruïja de detalls i moviments –tràfic d’influències, extorsió, especulació, maltractament a les dones– del protagonista Quintà, passats pel microones d’Amat, prototipus de “vanguardista” que, segons un amic, és la subespècie de periodista majoritari de la nòmina del conde, fan que l’obra sigui trepidant i, ha!, desmitificadora de l’oasi català.