Possessions

Una de les pàgines que m’ha impressionat més –la recordo per sobre de les altres lectures, al llarg dels anys i a pesar de la meva memòria, que cada dia és més prima– és la del llibre La invenció de la solitud, de Paul Auster, una reflexió molt emocionant sobre la paternitat i la mort: el pare de l’autor acaba de morir i, buidant-li el pis, en un calaix de la tauleta de nit hi troba, entre altres petiteses, uns preservatius, cosa que el porta a reflexionar sobre la sexualitat dels pares, que sempre és un tema que voldríem passar per alt. Em quedo amb la idea de l’escriptor remenant prestatgeries, armaris i capses, i buscant-hi el seu pare, que segurament no coneixia prou, perquè sempre és més fàcil estimar els pares que saber com són.

Quan prens possessió d’un lloc tens tendència a omplir-lo. M’imagino els nostres avantpassats descobrint una cova arrecerada i posant-hi de seguida un parell de troncs i unes pells de mamut. Fins i tot un espai tan impersonal com la taula de l’oficina, enmig de vint taules més, de seguida la personalitzes amb una planteta, l’ampolla d’aigua de disseny, d’acer inoxidable, i un parell de fotos. En general, el buit, com el silenci, fa vertigen. Despendre’t de coses costa molt. Guardem roba i estris que fa anys que no serveixen per si de cas, un “per si de cas” que molt poques vegades arriba.

La vida, doncs, es converteix també en un omplir i buidar llocs a mesura que passen els anys. Com podria dir l’Eclesiastès, hi ha un temps per omplir i un temps per buidar. Primer ho omplim tot i a través dels objectes diem: soc aquí i això és meu, i soc així i aquestes són les coses que m’agraden. I quan tot és ple de tu i dels teus records, possessions que has anat acumulant al llarg dels anys, tota una vida, arriba el temps de buidar-ho tot. Però així com ho hem omplert nosaltres mateixos, en un període de puixança i de llibertat, segons el nostre gust i expectatives i amb la il·lusió de començar, el treball de buidar-te l’espai te’l fan els qui et venen al darrere. Els protagonistes de la meva última novel·la buiden dos pisos, en un tres i no res i sense gaire miraments, i quan ho tenen tot recollit fan venir una empresa que s’ho endú tot, tanquen la porta i fa la sensació que no hi pensen més. Només el net, jove i sentimental, demana per quedar-se un tocadiscos de l’àvia; les plantes se les endú la veïna del replà.

La nit de cap d’any sopava amb la meva mitja bombolla, i vam posar una espelma al mig de la taula, que vam haver d’encendre un parell de vegades perquè el ble era massa curt. L’espalmatòria era una peça de pedra tosca negra que vam comprar fa trenta anys a Carcassona, perquè ens va agradar molt, i per tenir un record del viatge. Ara bé: ¿la peça és realment bonica? Sense el paper sentimental que per a nosaltres dos l’embolcalla, ¿és una peça notable? Si els nostres descendents no saben quin significat emocional tenia per a nosaltres –perquè els fills, en el fons, mai no sabem gaire res dels pares–, quan arribi l’hora que ens buidin la casa, ¿serà un objecte que valoraran i voldran tenir a casa seva o passarà directament a engruixir la pila d’objectes que s’endurà el buidador de pisos de torn? I qui diu espalmatòria diu aquell quadre, una ploma, la butaca. Com que m’agrada imaginar-me escenes, ara mateix en veig una: d’aquí a molts anys, en alguna parada d’antiguitats, el fill o la filla veuen una peça semblant –o potser serà la mateixa– i diuen a la seva parella, que no ens ha conegut: mira, quina gràcia, a casa els pares teníem una cosa (sic) com aquesta!

Força persones que han estat ingressades per la Covid, persones a qui encara els quedaven molts anys de vida activa, han mort a l’UCI i no han tornat a casa. Aquesta és segurament la gran tragèdia del virus, el perill de mort, la malaltia tan greu com impensada que comporta. Penso en tots els objectes que han deixat, que no faran servir més, que no veuran més, que no tocaran més. Estimar els objectes que un altre ha estimat, i fer-se’n càrrec, és també una prova d’amor i de respecte.