Llengua i incentius

Al llarg dels darrers anys es va consolidant un fenomen que experts en llengua (i qualsevol persona amb una mínima sensibilitat lingüística) consideren preocupant, que és la reculada del català, en quantitat i en qualitat, a nivell familiar i a nivell social. Entre d’altres, l’alarma ve de l’observació dels hàbits lingüístics dels joves i dels infants, que són els catalans del demà. En contra de l’opinió que el català es troba en reculada, hi ha experts que addueixen que ni la Unesco, ni Ethnologue o l’Endangered Languages Project inclouen la nostra llengua entre les que es troben en perill. No és cap consol. El fet que no estigui en extinció, com sí que passa amb altres llengües, no vol dir que no estigui malament. Sinó, a manera d’exemple, fixi’s el lector en la pèrdua de pes del català com a llengua al carrer i en la qualitat del català que parlen alguns professionals i tertulians de mitjans de comunicació tan públics com la CCMA. Un tertulià de la britànica BBC o de l’alemanya ZDF que no parlés anglès o alemany de manera impecable duraria 1 programa, no més. Algú es pot preguntar per què un economista es fixa en aquestes coses. La primera és perquè estimo instintivament la meva llengua, faig els possibles per dominar-la i em decep que persones que viuen de parlar (locutors, polítics, actors...) parlin catanyol, que com el seu nom indica no és ni carn ni peix. La segona és perquè darrere l’agonia del català hi ha un problema d’incentius.

Un inverteix a conèixer i practicar una llengua diferent a la seva essencialment per dos motius: perquè és obligatori per viure en un lloc, com passa a molts països europeus, o bé perquè n’obté un retorn determinat, sigui del tipus integració social i cultural o d’accés a llocs de treball. La situació actual i futura del català la sintetitzava fa bastants anys el gran futbolista Johan Cruyff quan deia, amb tota la franquesa del món, que ell no parlava català perquè mai no l’havia necessitat. I afegeixo: bàsicament per culpa dels mateixos catalanoparlants.