Quina plantofada!

La plantofada d’ahir de la justícia belga a la justícia espanyola en general, i al jutge Pablo Llarena en particular, és colossal, gegantina, de l’alçada d’un campanar, i d’unes conseqüències a hores d’ara difícils de valorar. És un bolet, una clatellada, una nata monumental perquè la justícia belga confirma a Llarena el que ja li havia dit l’agost passat (que no concedeixen l’extradició de l’exconseller Lluís Puig); perquè el cas esgota pràcticament el recorregut (si Espanya hi presenta recurs, el tribunal de cassació belga es limitarà a estudiar si hi ha hagut defectes de forma a la causa, no pas a tornar a jutjar el cas), i és una pinya, una bufa gegant pel que s’hi argumenta (la sentència diu que hi ha risc que es violi la presumpció d’innocència a Puig si és extradit) i també és, és clar, pel que pot representar per als represaliats en general i per als que són a l’exili en particular. Puig és un home discret, no té tants altaveus com tenen els seus companys d’exili que són eurodiputats, que va arribar al govern català a l’últim minut i que no es passa el dia fent declaracions, però si repassen l’hemeroteca i les seves declaracions veuran que no té pèls a la llengua, que no es lamenta de la situació i que, lluny d’intentar buscar un exili discret i còmode (si és que això no és un oxímoron), ha optat per plantar cara. I la plantofada que va aconseguir ahir és tan gran que em sembla que va molt més enllà del seu cas. Perquè la justícia belga diu, i per segon cop, que el Suprem no era competent per jutjar els membres del govern (què passa, doncs, amb els que hi van ser jutjats i són a presó?) i perquè parla del risc que la justícia espanyola violi la seva presumpció d’innocència si és extradit: pensarà diferent, la justícia belga, si un dia concedeixen el suplicatori a Puigdemont, Comín i Ponsatí i els han de jutjar? La sentència belga ho posa tot en dubte: el judici de l’1-O, la persecució als de l’exili i, és clar, el paper de la justícia espanyola. I tot, no ens n’oblidem, gràcies a la insistència de Llarena i les seves euroordres, sense les quals cap justícia europea s’hauria pronunciat.