L’espectacle no és innocent

Matinada del 30 d’abril de 1994, barri de Manoteras (Madrid), dos estudiants, un d’ells menor d’edat, surten a caçar un home “gran, dèbil i gras” i el troben: treballador d’una empresa de neteja que espera el bus. Li venten vint punyalades, tornen a casa i deixen constància en tres fulls mecanografiats de la “divertida” i “emocionant” aventura de dur a la pràctica el seu joc de rol favorit. Aleshores el succés va commocionar l’opinió pública i va suscitar debat sobre el consum de productes violents i el perill de confondre realitat i ficció; avui ens hem acostumat a les selfies de crims encara més escabrosos: ho estem naturalitzant com un signe de l’època? Guy Debord, en el seu clàssic La societat de l’espectacle (1967), ja advertia sobre l’eficàcia de les representacions que suplanten els fets verídics, i definia l’espectacle com una relació social mediatitzada per imatges que busquen anestesiar la ment de les persones mitjançant l’entreteniment, no pas innocu. Potser Debord ens pot ajudar a comprendre la terrible posada en escena dels joves del rol. I també aquest món nostre que reacciona llampant davant els estímuls instantanis i s’atura poc a pensar (quina mandra! quina pressa!), que segueix xarxes i plataformes sovint atacades per trols incontrolats que escampen mentides i consignes preparant l’ambient per passar a l’acció offline (una agressió racista, un assalt al Congrés). 1967, 1994, 2021, petits salts en el temps i una mateixa i imperiosa necessitat: esmolar el raonament crític per no perdre’ns en representacions il·lusòries, per decidir lliurement.