La integritat de Pau Casals

Tots els anys són Anys Casals. Però el 2021 és especial perquè s’hi escau el cinquantenari de l’atorgament de la Medalla de la Pau de les Nacions Unides. A més de celebrar la seva declaració de catalanitat a la seu de l’ONU, enguany també és el 145è aniversari del seu naixement i són els 95 anys de la fundació de la seva Associació Obrera de Concerts, els 60 d’investir-lo honoris causa a la Boston University i els 65 de rebutjar aquesta distinció a la Universitat de Puerto Rico perquè la lliuraven també al president del Tribunal Suprem espanyol.

“I AM A CATALAN”, afirmà Pau Casals davant l’Assemblea General de l’ONU el 1971. S’hi estrenava l’Himne a les Nacions Unides que ell havia compost. Acabat el concert, el secretari general de l’ONU posà a Casals la Medalla de la Pau. Reconeixien el compromís del músic català amb les valors de la pau, la justícia i la llibertat. Un honor que ell no esperava. Aquell dia Casals també interpretà al violoncel El cant dels ocells, la cançó d’arrel catalana que universalitzà fins a esdevenir un càntic solidari i de pau ben compartit. Televisions i ràdios van difondre arreu aquell “jo soc català”. Casals amplià així la frase en aquell discurs: “Catalunya és avui una regió d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us n’explicaré el perquè. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle XI– totes les autoritats de Catalunya es van reunir a Toluges –avui França i aleshores Catalunya– per parlar de la pau. Pau en el món, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra, contra la inhumanitat de les guerres. Això és Catalunya.”

CASALS ES VA EXILIAR a França el 1939. Va viatjar arreu del món, reconegut com el violoncel·lista més eminent del segle. Sempre que podia tornava a la Catalunya continental, la Catalunya del Nord, per tal de ser prop dels catalans de la península, els catalans del sud. El Festival de Prada va ser una iniciativa de Casals convertida any rere any en un esdeveniment musical i social, una icona de la Catalunya resistent contra la dictadura. Hi vaig anar el 1964 amb un company de la Facultat de Dret, Ferran Camps, anys després parlamentari per Unió Democràtica. A l’església de Sant Pere de Prada de Conflent assistíem als concerts de Pau Casals i d’un altre geni, el violinista rus Igor Oistrakh. Entre el públic vèiem Ventura Gassol, Joan Alavedra i un jove professor nostre, Josep Maria Bricall, que feia la tesi sobre la indústria catalana durant la guerra. Vaig publicar cròniques a Aligues, revista d’arts dirigida per Josep M. Xarrié. En aquells dies a Prada copsàrem la dimensió més humana i, per tant, social de Casals: el diumenge a la tarda va oferir un concert d’entrada gratuïta, però reservada a tota la gent de la vila de Prada.

L’ASSOCIACIÓ OBRERA DE CONCERTS, fundada per Casals el 1926, responia a aquest mateix capteniment de persona justa, íntegra, conseqüent. Oferia música culta a les classes treballadores recolzat en l’Orquestra que havia creat feia sis anys. Eren concerts que es feien sempre els diumenges al matí. Estaven reservats a famílies amb pocs recursos que s’havien fet sòcies de l’entitat amb una quota simbòlica. D’aquesta manera Casals assegurava que l’auditori fos selecte en el sentit genuí del mot: aspirava que el públic fos gent modesta que estimava la música, i volia evitar l’exhibicionisme opulent, si més no en la indumentària, que dominava en els concerts habituals.

El PALAU DE LA MÚSICA Catalana era l’espai que acollia aquelles sessions de l’associació que fomentava en tothom un concepte ampli de la cultura. És un tret de la sensibilitat social de Casals reflectit a Homenatge a Pau Casals (1876-1973), llibre a cura de Josep Maria Figueres editat fa poc per la Generalitat. Casals i el Palau són referents en l’imaginari del catalanisme culte. El sotrac del cas Millet no va esquerdar la dignitat del Palau. Ben al contrari, va esperonar gestos d’integritat ètica com l’article Sang nova al Palau, d’Antoni Serra Ramoneda, inclòs a Incursiones periodísticas, antologia d’autor que acaba de sortir. La integritat exemplar de Pau Casals ens conforta i ens encoratja en temps convulsos, desconcertants i decebedors com els d’ara.