Això del rei...

“Que te deshonre a ti, hermana, nos deshonra a ti, y a mí, y a los Bridgerton...” Los Bridgerton. Netflix (sense versió catalana de l’original anglès). Ho exclama un vescomte –del mateix ram que els reis– per un petó que dos petonaires s’han fet... voluntàriament.

La corresponsabilitat familiar en tota classe d’afers. La progressiva individualització ha anat portant que avui els catifets, posem, del pare quedin per al pare i no afectin fills, muller, germans... Però no pas arreu del món. En determinades geografies l’anomenat “honor”, és a dir, l’estat de l’entrecuix de les noies, l’activitat extramatrimonial del la mateixa part del cos de les dones, qualsevol gest jutjat ofensiu sofert per qualsevol membre de la família..., posa en guàrdia tota la parentela, sobretot la propera: pares, fills, germans. Són costums que perviuen en grups socials que han travessat dècades sense que els afectés gaire ni la Il·lustració, ni el racionalisme, ni els drets de l’home. Tothom en coneix; assenyalar-ne alteraria susceptibilitats. Però sí que podem fixar-nos en un: de les monarquies, la més propera. Ho podem fer perquè aquesta penya familiar és pública, ben visible i perquè per als contribuents representa una nòmina de sous estratosfèrics que mantenen amb els seus diners. En efecte, la borbònica és una institució ancien régime tendent a la immobilitat, tant que –com els intocables però al revés– quan el Preparat ocupa un càrrec públic és perquè (i en quines circumstàncies!) l’hi va passar el pare; quan el de 248.562,36 euros (la xifra és seva) de sou/any es casa amb una que no és dels seus, és malvist pels ídem; quan el rol de lideratge familiar el connecta directament amb el neolític: el progenitor alfa, tot i que semblava campechano, era preeminent i prepotent –comissions, elefants, Corinnes...–, mentre que les femelles han decorar la perifèria per uns 125.000 euros/any de mitjana. Etc. El rei, que combrega amb aquest codi, resulta pel cap baix xocant que, com el vescomte de Netflix, no es faci seva aquella coresponsabilitat que dèiem. Amb el pare, una germana i un cunyat envescats com si fossin populatxo de sang corrent, no és tolerable que –l’honor– no plegui aclaparat pel tsunami de vergonya familiar. És el que toca quan es viu de grat fora de la llei –inviolabilitat, no transparència monetària, etc.–; quan s’accepta heretar un càrrec públic; quan es cobra el regal dels milions anomenats; quan s’ha avingut a passar davant no d’una sinó de dues germanes...