La raó trumpista

A Florida, ara farà un any, després d’una hora en cotxe en direcció oest arribem a West Palm Beach, una localitat de platja que evoca l’imaginari de postal, de destí vacacional on jubilats hi viuen tot l’any. Al final de la vila, passat un pont sobre el mar, arribem a Mar-a-Lago, el resort de Donald Trump. La policia permet circular-hi pels voltants però no aturar-nos-hi. Abans d’arribar-hi, passegem per una de les grans superfícies de luxe on s’anuncien bosses de mà de tres mil dòlars amb descomptes increïbles que tenen la capacitat de convertir preus ridículs en tot just abusius. Trump és això, una carcassa esplendorosa i buida on la gent pot posar-hi a dins el que vol.

El dia següent conduïm un parell d’hores, ara cap a l’est. El trajecte pren la forma d’una carretera recta, creixentment inhòspita i on senyals de trànsit recorden que és zona de tempestes tropicals i que hi passegen cocodrils. A les grans superfícies sembla concentrar-s’hi la vida social. Els comerços, tristois, ofereixen diverses ofertes de menjar porqueria. Al final de la ruta 98, a tocar del llac Okeechobee, arribem a Pahokee, un poblat negre segons els locals. Sis mil habitants. Salari mitjà de 26.000 dòlars a l’any, la meitat de la mitjana de l’Estat i força més lluny del del conjunt del país.

En una petita badia del llac, envoltat de gent que pesca sota la pluja, observem un bot decrèpit de quinze metres d’eslora on oneja una gran bandera: “Trump 2020”. Vint minuts més enllà, arribem als límits del comtat de Palm Beach (vot a Biden: 55,97%) i entrem al de Hendry (61,1% Trump). En un encreuament de carreteres, el poble de Clewiston mostra una successió de cases atrotinades que evoca les fotografies de Dorothea Langue i els depriments paisatges de Steinbeck sobre la Gran Depressió. Al Walmart local, hillbillys de massa corpòria variable amunteguen als carros de la compra begudes gasoses i menjar preparat.

El contrast entre l’opulència més absoluta i la precarietat més pregona es troba a menys de tres hores de cotxe. És difícil no lligar caps. L’esperança de vida dels blancs americans sense estudis superiors, als Estats Units i contra la tendència global, cau degut als estralls de les drogues, els suïcidis i els opiacis servits amb recepta mèdica gràcies a la indomable indústria farmacèutica local. Una peça publicada per The Economist indicava que la variable més important per entendre el canvi de vot a favor dels republicans l’any 2016 fou precisament aquesta: el deteriorament de la salut.

Enmig, el votant i dues opcions. Empassar-se el menysteniment de les elits demòcrates exemplificat per la frase de Hillary Clinton sobre la “tropa de deplorables”. O embolicar-se en la identitat cultural i abraçar la bandera de la llibertat. Llibertat de consumir barat. Llibertat de no ser intoxicat pels grans grups de comunicació i la seva agenda política. Llibertat de malviure sense assegurança mèdica. Llibertat de dur armes. Llibertat de treball en un estat de lliure empresa sense salari mínim ni imposicions com els drets laborals.

Al recent llibre de Klein i Pettis, Trade Wars are Class Wars, hi trobem una de les més recents anàlisis de política econòmica sobre els estralls de la globalització sobre la vida de l’americà corrent. Avui en dia, la borsa americana absorbeix la major part del capital ociós mundial, fet que converteix l’indicador borsari en un fals indicador d’èxit, al més pur estil Trump. Un indicador que més aviat hauríem de vincular al volum de l’especulació, a la precarització de les condicions de vida dels treballadors, a l’enorme poder del sector financer i a la distància creixent entre la bonança d’una minoria (accionistes i grans executius) i l’empobriment de la resta.

Mentre ningú dona nom a aquest mal, el passat 2020 onze milions més d’americans van votar Trump. Setanta-quatre milions amb dos perfils diferenciats: els lleials a qualsevol promesa d’abaixar impostos perquè la seva vida pot transcórrer al marge dels serveis públics; i aquell grup a l’aguait de qualsevol missatge d’esperança que sacsegi una realitat que senzillament no entenen. Tant si es diu Trump com QAnnon, Tea Party o el que vingui, qualsevol grillat que vulgui convertir el Capitoli en la nova Bastilla tindrà l’oportunitat de fer-ho mentre no s’escolti d’una vegada aquest darrer grup.