‘Auf wiedersehen, frau Merkel’

“Sempre he volgut portar amb dignitat els meus càrrecs i deixar-los amb dignitat”, va dir Angela Merkel el dia que va anunciar que renunciava a presentar-se a la reelecció com a líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i com a candidata del seu partit. La decisió la va prendre ara fa gairebé dos anys, però la va fer pública fa poc més d’un any, després de les eleccions a Hesse, on, tot i mantenir-se com la força més votada, els conservadors van perdre més de deu punts. No va buscar culpables. En va assumir tota la responsabilitat.

El procés de substitució de Merkel al capdavant de la CDU no ha estat fàcil. L’escollida en primera instància per substituir-la al capdavant del partit després de divuit anys va ser Annegret Kramp-Karrembauer, però va dimitir del càrrec després de no poder impedir un pacte del seu partit amb la ultradreta a Turíngia. Merkel havia dibuixat una línia vermella que impedia qualsevol acord amb els nostàlgics del nazisme i Kram-Karrembauer no va aconseguir imposar aquest criteri a tot el territori. Per fer-se respectar li fa falta l’autoritat de la seva predecessora, però sens dubte va demostrar la mateixa dignitat.

La CDU acaba d’escollir Armin Laschet, primer ministre de Renània del Nord–Westfàlia, com a nou president de la formació. Laschet està considerat un centrista i representa una línia de continuïtat amb la política de Merkel. Fins ara la tradició havia estat que el que ocupava la presidència del partit era el candidat a la cancelleria, però els analistes polítics alemanys no descarten que el cap de cartell l’acabi ocupant Friedrich Mertz, que va competir amb Laschet per la presidència. Merz es declara liberal en el terreny econòmic i conservador en els temes socials i defensa un gir a la dreta de la CDU. Segons ell, les polítiques de centre han alimentat el creixement dels extremistes i euroescèptics d’Alternativa per Alemanya.

Els democratacristians hauran d’escollir candidat cap al mes de maig per a unes eleccions que se celebraran al setembre. La mitjana dels resultats dels sondejos publicats fins ara manté la CDU com la força més votada, amb prop del 35% dels vots. Els seus socis de govern, els socialdemòcrates de l’SPD, no aconsegueixen recuperar-se i no arribarien al 15% dels sufragis. Els que consoliden el seu ascens són els Verds, a qui totes les enquestes situen en la segona posició i els atorguen un 20% dels vots. El desgast provocat per la gran coalició pot estar aplanant el camí cap a un escenari de blocs en què guanyin pes i importància per configurar noves majories les formacions que se situen als extrems.

En un món tan interconnectat sovint trobem manifestacions locals de tendències que són globals. En el cas alemany ha estat el lideratge de Merkel el que ha apaivagat els efectes de la fragmentació política, tot i que, com hem recollit, hi ha qui la’n fa a ella parcialment responsable. Però la substitució de Merkel i les seves conseqüències no són un afer només alemany. Europa està construïda sobre l’eix París-Berlín i el vigor del projecte europeu ha estat directament relacionat amb el lideratge que s’ha exercit des de les dues capitals. I en algun cas l’impuls d’una d’elles ha contrarestat la desacceleració de l’altra. L’exemple més evident és que després del fracàs de la Constitució Europea proposada per França va ser Alemanya qui va aconseguir que el projecte de la Unió sortís de l’atzucac i que tirés endavant el Tractat de Lisboa.

Merkel ha estat una política eminentment pràctica. Durant la crisi econòmica va impulsar una política d’austeritat a tot Europa que li va suposar ser el centre de les crítiques, però va evitar una espiral inflacionista i va salvar l’euro. I ara, en plena crisi sanitària, no ha cedit a les crítiques internes a l’hora d’acceptar la mutualització del deute europeu per cobrir les necessitats econòmiques derivades de la pandèmia. També va ser pràctica en la defensa de la ideologia i els valors, com quan va imposar a la seva opinió pública i als socis de la Unió el respecte a la dignitat de la persona en la política de benvinguda als refugiats.

Danke und tschüss, frau Merkel.