Opinió

Tribuna

Causa general sense aturador

“Les eleccions, siguin quan siguin, són l’única palanca incontestable per mantenir viu el pols d’un moviment legítim que aspira a resoldre el conflicte polític a les urnes

Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) van ben aqueferats. Dijous van condemnar el conseller Bernat Solé per desobediència greu per haver facilitat la celebració del referèndum de l’1-O quan era alcalde d’Agramunt. La pena implica un any d’inhabilitació i una multa de 16.800 euros, que, tot i que la pot recórrer al Tribunal Suprem, a la pràctica li impedeix de ser el número dos a la llista d’ERC per la demarcació de Lleida.

La sentència és una nova intromissió en la política catalana flagrant i preocupant. Ho és perquè Solé és el conseller d’Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència i, per tant, el responsable de l’organització de les eleccions; comicis que també s’han resolt a les dependències del TSJC, que ara també és competent per decidir quan es convoquen. Inhabilitant-lo, el TSJC condiciona l’acció de govern i adverteix a la resta d’alcaldes amb causes obertes –Solé ha estat el primer dels condemnats– del preu d’haver fet l’1-O.

L’1-O segueix sent el gran os de la política espanyola. És l’estella a l’orgull ferit del PP, que no va poder-lo evitar ni a cops de porra. Però ho és també per al PSOE, que un dia es vanta d’haver guanyat el Judici amb les tesis de l’Advocacia de l’Estat, i un altre ha d’empassar saliva i mantenir els malabars amb Podemos i el seu relat: reconèixer Puigdemont com a exiliat polític i liderar la causa pels indults i la reforma del Codi Penal. L’1-O és el gran catalitzador de les contradiccions espanyoles: un Estat que s’entén a ell mateix com un estat nació, forjat en un patriotisme nacionalista de germen autoritari, i una articulació constitucional que dona cabuda a nacionalitats històriques que tanta nosa li fan i que només troben aspiració en els diferents moviments sobiranistes, que creixen elecció rere elecció. I segueix planant com l’amenaça d’una explosió nuclear perquè és la gran desautorització a l’Estat i a tots els seus estaments; una taca a l’expedient de la gestió judicial d’Espanya a Europa, que només acumula frustracions, i la constatació que els conflictes no se solucionen decapitant la cúpula política amb inhabilitacions i penes llarguíssimes de presó.

Però lluny d’activar un escenari propens per a la taula de diàleg, tots els braços de l’Estat segueixen propulsant la maquinària repressiva que va sola i funciona com una piconadora, sense concessions, sense malbaratar cap ocasió per a l’escarment. Solé és una baula més en la immensa cadena de represaliats de l’independentisme des de la tardor del 2017. A banda dels 12 condemnats amb sentència ferma al judici del Suprem (nou dels quals segueixen a la presó, després de veure com se suspenia el tercer grau i el 100.2), les 9 persones que es troben a l’exili i el president Torra inhabilitat, la xifra supera les 2.850 persones investigades. Segons un recompte d’Òmnium Cultural, hi ha 29 alts càrrecs de la Generalitat investigats pel Tribunal de Comptes, una trentena més que tenen causes obertes al jutjat número 13 de Barcelona, més de 700 alcaldes investigats per la fiscalia per haver facilitat la celebració del referèndum. Però també n’hi ha d’altres que són docents, bombers o informàtics que van ajudar a replicar els webs clausurats que cridaven a votar.

El retrat de la repressió té dos lectures, al meu entendre. És una causa general i aplica el criteri que com més són els processats per l’1-O menys impacte té la repressió. Lluny de les manifestacions que ens van treure al carrer i a les places de les ciutats durant l’any 2018 i 2019, el pas del temps només apaivaga la indignació. Sí que la tardor del 2019, després que es conegués l’abast de les condemnes dels antics membres del govern, la presidenta Forcadell i els presidents d’Òmnium i l’Assemblea, els carrers van inflamar-se. Però, després, el clamor popular s’ha anat esvaint. La pandèmia i el gir del focus de l’actualitat han fet la resta.

Per això la condemna de Bernat Solé no és una anècdota i s’ha de subratllar com una gran anomalia democràtica. Una legislatura marcada per les ingerències judicials amb un govern que no va poder ser restituït, un president que ha estat inhabilitat i un conseller inhabilitat per haver estat part activa en un referèndum declarat il·legal. Una causa general orquestrada contra l’independentisme que maniobra per arraconar-lo a cop de sentències. No perdem de vista, doncs, que les eleccions, siguin finalment quan siguin, és l’única palanca incontestable per mantenir viu el pols d’un moviment legítim i democràtic que sempre ha aspirat a resoldre el conflicte polític a les urnes.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.