Justícia marca Espanya

De Plató a Rawls passant per Rousseau i Hobbes, la filosofia al·ludeix a la política en termes d’“ordre”: com comandament (feu el que us dic) i com ordenament (cada un al seu lloc). La desobediència civil és una figura contemporània del desordre que porta atenta a l’harmonia del sistema. Perquè el desordre, por ancestral, s’interpreta com la dissipació de la política en benefici de la violència. La ciutat ideal de Plató era immutable, no coneixia ni canvis ni contradiccions, prescrivint a cada un el seu rol. La democràcia, plural i deliberativa, ataca el fonament de veritat sobre el qual reposa aquesta idíl·lica ciutat, alimentant la discòrdia i la divisió. La democràcia, indesitjable per se, només és tolerable si se situa de la banda de l’ordre, es destaca a La República.

Al segle XIX es justifica la desobediència quan el sobirà desconeix el contracte, davant la qual cosa el poble pot fer valer els seus drets. No obstant això, Hobbes i Rousseau van operar un meticulós treball conceptual destinat a eclipsar elements susceptibles de legitimar la resistència. Per al Leviatan la llei és l’expressió de la voluntat del sobirà, que determina el que és just i injust, i no hi cap possibilitat de no justícia. I el francès elabora un sistema on cap llei pot ser dolenta, evacuant la possibilitat de resistir: la llei és l’expressió de la voluntat general i la voluntat general és sempre dreta. A El contracte social la llei és anterior a la justícia, i no hi ha lleis injustes, invalidant de raó de ser qualsevol forma de desobediència.

Escodrinyant la deriva erràtica i vergonyosa de les jurisdiccions espanyoles, el meu objecte és emfatitzar per mantenir l’statu quo d’un règim amb unes dinàmiques i fonaments ben enquistats, anteriors a 1978, la supervivència dels quals passa sobre qualsevol altra consideració, inclosa la democràcia; i que això és una constant en la història política contemporània, jugant la justícia un paper de primer ordre. Potser ses senyories tampoc han llegit Goethe, però executen de meravella la màxima de l’alemany de fer prevaler la injustícia sobre el desordre. Perquè la condemna d’un innocent és preferible al qüestionament de les autoritats, i fins i tot quan es reconeix la iniquitat d’una llei, l’única alternativa és sotmetre.

Així interpreten l’“ordre” democràtic ses escollides senyories que, “muy españoles y mucho españoles”, s’erigeixen en guardians del temple, concebent la democràcia en termes d’obediència a la seva llei. No van ponderar, però, les conseqüències de transcendir les fronteres de l’“Estat elegit”, de caure en jurisdiccions amb concepcions més garantistes i sensibles als drets de l’home, ni el seu ridícul i vergonya internacionals, ni l’impacte perniciós dels seus actes per, precisament, l’“ordre” que pretenen parapetar. Això és el que ha passat amb la recent sentència belga a la trobada de l’ordre d’extradició contra l’exconseller de la Generalitat exiliat a Bèlgica Lluís Puig, sucumbint estrepitosament qualsevol ficció de justícia a l’Estat espanyol.

La cort belga dedueix que Puig és objecte de persecució judicial per mor de les seves conviccions polítiques, cridant l’atenció sobre la càrrega ideològica dels jutges espanyols, que han maniobrat, forçant els límits de la llei, perquè el cas recaigués en el Tribunal Suprem, i que aquest sigui jutge de primera i única instància, concloent que l’ordre de detenció no pot ser presa en consideració. A més, es qüestiona la independència i imparcialitat, sentenciant que, soscavada la presumpció d’innocència, Puig no tindria un procés equitatiu a Espanya.

Amb aquest referent, el suplicatori de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí pot convertir-se en tot un problema per al Parlament Europeu, empès pels valedors de l’Espanya oficial a jugar un paper protagonista en la persecució d’un moviment polític. Desemmascarada la justícia espanyola, vitrina de les martingales dels tribunals a favor d’una ideologia, per salvaguardar el seu statu quo davant d’uns irreductibles catalans, ses senyories representen sens dubte una amenaça per al règim que pretenen emparar, conduint-lo cap a l’abisme i desprestigiant de passada la seva reputació enllà de les seves fronteres. “Ordre” democràtic i justícia marca Espanya en tota la seva esplendor.