Reconeixement als universitaris

L’esforç que han fet els joves universitaris durant aquests mesos de pandèmia ha generat en mi un profund respecte. La disciplina que han adquirit per treballar en solitari, no sempre en condicions òptimes, el treball de contenció que en molts casos els ha tocat fer en relació amb les pròpies famílies i la fortalesa per gestionar els seus estats d’ànim ha estat admirable. Potser és aquest període d’aïllament, d’impotència i incertesa el que els construirà com una generació forta, solidària, lluitadora i compromesa amb el seu món. Una generació que s’allunyi infinitament del conformisme del: “És el que hi ha.”

No comparteixo la idea d’algunes persones de la meva generació, que es queixen de la poca resistència que mostren els joves davant la forma de vida que ens ha imposat la pandèmia, comparant-los amb altres generacions que van sofrir la guerra o la postguerra. Crec que a cada generació li toca carregar el seu dolor i és injust menysprear-lo perquè en la història hi hagi hagut moltes altres experiències de dolor de dimensions incomparables. Els éssers humans no funcionem així, per desgràcia ens resulta difícil aprendre d’experiències que ens semblen llunyanes. La nostra singularitat no es consola pel fet de saber que uns altres ho estan passant malament, encara que, sens dubte, conèixer la magnitud del sofriment humà pot ajudar-nos a dimensionar el nostre d’una manera diferent.

Acabem el curs cansats de les pantalles però hi continuem enganxats, la nostra relació és d’una gran ambivalència. Durant tota la pandèmia ens han permès recuperar el contacte amb la gent i són les pantalles les que al llarg del dia, a través d’un missatge o d’una imatge, aconsegueixen dibuixar en el nostre rostre un gran somriure. Sabem que gràcies a les pantalles hem pogut continuar amb els nostres cursos universitaris i que en els moments de major confinament ens han permès mantenir la comunicació amb el món.

El semestre passat, en iniciar el confinament, em va sorprendre reconèixer el gir que van fer les pantalles en les nostres relacions quotidianes. Un canvi sens dubte més propi de la hipermodernitat, i per tant més narcisista, perquè en la trobada virtual abans de veure l’altre, la pantalla ens retorna com a mirall una mirada sobre nosaltres mateixos. I com si això no fos prou, la permanent presència de la nostra pròpia imatge a la pantalla absorbeix el temps que en la presencialitat dedicaríem a observar els altres.

I és que en la presencialitat, quan entrem en una aula universitària, el joc de mirades és radicalment diferent, diguem que s’inverteix perquè en primer pla hi tenim els altres. Davant els nostres ulls hi ha altres persones a les quals veiem, mirem, escodrinyem o ignorem. La nostra mirada es projecta cap a fora i el món extern atrapa la nostra atenció. Allò fascinant del món presencial és que només sabem de la nostra imatge en temps real gràcies al que les altres mirades ens transmeten.

No obstant això, no sé si és a causa de la pantalla o de la pandèmia, quan ens trobem en el món virtual ens saludem, ens preguntem com estem i, en veure’ns en primer pla, alguna cosa podem endevinar dels nostres estats d’ànim. També mitjançant la virtualitat compartim petits fragments de les nostres cases, de la nostra intimitat i són tots aquests detalls els que em fan pensar que d’alguna manera les pantalles també ens han acostat i fins i tot humanitzat. I estic parlant, és clar, d’una virtualitat en la qual activem la càmera i interactuem. Com vaig dir un dia en una classe virtual, els estudiants que no veig per a mi no existeixen. Perquè estic convençuda que, en la dinàmica acadèmica amb les persones que no mostren el rostre, la comunicació esdevé impossible. El fet de treballar amb un grup durant diversos mesos, en assignatures i seminaris, genera vincles. Enguany, tal vegada perquè hem compartit un moment històric dur i dolorós, aquests vincles s’han tornat més entranyables i significatius.