Maurice

“M’he guanyat cada lloança, cada crit d’admiració! Soc el símbol de la França! I al corral, quan ve pitança, jo l’estreno, gall que só.” Així comença el poema de Josep Carner que Joan Manuel Serrat va popularitzar en una de les seves esplèndides versions de poetes catalans. Ara el gall de la França té nom propi: Maurice. Així es deia el gall, ja traspassat, de l’ardida Madame Corinne Fresseau, una pagesa de Saint-Pierre-d’Oléron que va defensar el dret del gall a entonar el seu quiquiriquic joiós a cada trenc d’alba. Uns estiuejants ocasionals van portar gall i mestressa als tribunals considerant que els càntics de l’animal perjudicaven el seu descans nocturn. La batalla legal s’ha resolt a favor de la França del terroir i contra les pretensions de la França urbana. El cas ha propiciat l’aprovació –unànime!– d’una llei al senat de la nació per donar seguretat jurídica als alcaldes que han de gestionar els conflictes entre forasters perepunyetes i la població rural. Els excel·lentíssims senadors ho han aprofitat per posar-hi una mica de grandeur i han batejat la llei com la de “defensa del patrimoni sensorial de la França”. Els legisladors no s’han oblidat pas de protegir sons com el rac-rac de granotes i gripaus, ni flaires tan peculiars i refinades com les dels fems o les tifes de cavall. La pagesa denunciada als tribunals ha declarat amb emoció, i un punt de revenja continguda, que “la ciutat també té els seus sorolls”. Des d’aquí volem saludar –in memoriam– el gall Maurice i el seu cant ancestral. El difunt Maurice ha donat nom al símbol de la França i es projecta com a emblema dels millors valors republicans.