Opinió

Tribuna

Abusos, nens i llibres

“Aquesta deu ser possiblement la ferida més gran i difícil de curar de totes. Nens de qui s’ha abusat a qui no se’ls reconeix ni tan sols el dret a poder expressar el seu dolor ni a ser reconeguts com a víctimes. Se’ls obliga a callar, a empassar, a deixar de banda, a silenciar el seu dolor

Soc davant d’una escola esperant que surti el meu fill petit. Mentre espero que s’obrin les portes em ve al cap una notícia que he llegit fa pocs dies. “Un de cada cinc menors pateix algun tipus d’abús sexual”. L’anunci és de la Fundació Vicky Bernadet, que lluita contra l’abús sexual infantil. L’altre dia vaig entrar a la pàgina web de la fundació i vaig llegir que efectivament no només es tracta d’un de cada cinc menors sinó que, a més, afirmen que, d’aquests nens, un 60% no rebran mai cap tipus d’ajuda i que un 90% no diran res fins a l’edat adulta. Pensar que entre nosaltres hi ha nens de qui s’ha abusat –aquí, a l’escola, a casa, als futurs campaments– és una qüestió que em pertorba. I mentre miro la filera de nens que ja comencen a sortir –carteres i entrepans, petons i somriures–, penso que no, no, no puc deixar de pensar en aquesta notícia.

‘Color de llet’, de l’escriptora anglesa Nell Leyshon (Angle Editorial), amb traducció de Jordi Martín Lloret, tracta obertament del tema dels abusos. En aquest cas, la novel·la es trasllada a l’Anglaterra rural de mitjans del segle XIX, on una nena, la Mary, de tan sols catorze anys, es veu obligada a deixar casa seva per anar a servir a casa del vicari. La novel·la, escrita en primera persona, amb frases curtes i absència de majúscules –un recurs que pretén mostrar el flux de pensament de la noia–, mostra les dificultats de la Mary per tirar endavant les feines del camp i ajudar econòmicament la seva família. Em ve al cap la submissió de la noia, la mà del vicari sobre la seva cuixa, els silencis dels personatges que l’envolten, la venjança final d’ella…, perquè la novel·la també planteja un dilema important. És necessària, doncs, la venjança final?

Segons anuncia la fundació Vicky Bernadet, el 80% dels abusos es donen en un entorn de confiança. Els adults hi hem d’estar atents. Qualsevol signe, qualsevol situació que ens permeti detectar un problema, qualsevol nen que canviï abruptament de comportament, pot convertir-se en un fil des d’on estirar una possible història. Però la cosa es complica quan resulta que “un 65% dels abusos es produeixen dins l’entorn familiar”. Pares, padrastres, tiets, avis…, envoltats de familiars que per la raó que sigui decideixen callar i fer-los sentir encara més culpables. Aquesta deu ser possiblement la ferida més gran i difícil de curar de totes. Nens de qui s’ha abusat a qui no se’ls reconeix ni tan sols el dret a poder expressar el seu dolor ni a ser reconeguts com a víctimes. Se’ls obliga a callar, a empassar, a deixar de banda, a silenciar el seu dolor. Aquest és el nostre comportament, com a societat? “Un de cada cinc menors.” Sento una fiblada a l’estómac.

Torno a la realitat i veig una filera de nens sortint de l’escola amb un treball manual que ensenyen orgullosos als seus pares. Em fixo en tots ells i penso que podrien ser –per què no?– víctimes potencials d’un d’aquest tant per cent de menors que pateixen abusos. Em pregunto què es deu amagar darrere el somriure del nen que ara es llança als braços de la seva mare perquè “Mira quina manualitat més bonica que he fet, mama”, o darrere els ulls entelats de la nena que surt tot dient “És que m’he barallat amb un company de la classe”, o del nen que surt acotant el cap i sense gaires ganes de parlar perquè “Ara no en vull parlar, papa. Anem cap a casa?”.

Ha plogut molt des dels abusos consentits al camp de l’Anglaterra del segle XIX, sí, però penso que aquesta novel·la continua sent rabiosament actual. La Mary podria ser la Sònia, o la Raquel, o el Carles, o tants i tants altres nens que viuen una situació d’abús en el més estricte silenci. Tot d’una surt una nena que per la raó que sigui em crida l’atenció. Va coixa d’una cama, porta una faldilla descosida, i carrega un parell de pedres com si es volgués defensar d’algú… “Vine cap aquí, Mary!”, li diu una veu que qui sap si prové del món de la ficció. I se’n va ben lluny, entre boscos frondosos, carrers transitats i fileres de cotxes aparcats al bell mig dels camps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.