Vaga de zel

Ben­vol­guts lec­tors. Una vegada més, la gran incer­tesa –pro­ducte d’una pandèmia amb dife­rents vari­ants i rami­fi­ca­ci­ons–, afe­gida al pano­rama polític i econòmic de casa nos­tra i de la zona euro, pro­voca que es faci difícil poder trac­tar algu­nes temàtiques. De tota manera, sem­pre es tro­ben qüesti­ons que poden ser interes­sants per als lec­tors en gene­ral. Aquesta vegada m’he deci­dit a tocar una pro­blemàtica que com­plica força la vida diària d’un grup de ciu­ta­dans, dife­rents entre si. Em refe­reixo a la vaga de zel d’alguns maqui­nis­tes del sin­di­cat Semaf, la qual està pas­sant força des­a­per­ce­buda en els grans mit­jans, però que, com sem­pre, té una incidència molt nega­tiva en el sec­tor de la gent més precària i amb menys poder adqui­si­tiu.

Abans de tot, pot­ser cal­dria defi­nir què és una vaga de zel i qui­nes en són les cau­ses. No és gens fàcil, la defi­nició, però es podria dir que una vaga de zel implica com­plir estric­ta­ment el regla­ment, la qual cosa pot sig­ni­fi­car que les con­seqüències per als soferts usu­a­ris siguin molt pit­jors que les d’una vaga legal.

De tota manera, aquesta vaga de zel posa de mani­fest els pro­ble­mes estruc­tu­rals del sec­tor fer­ro­vi­ari a Cata­lu­nya, espe­ci­al­ment en els trens regi­o­nals. De fet, el sin­di­cat Semaf, en una nota de premsa del 29 de gener d’enguany, va argu­men­tar que els prin­ci­pals motius d’aquesta con­flic­ti­vi­tat no són nous: supressió de llocs de tre­ball i falta de man­te­ni­ment, cosa que els usu­a­ris que fa molts anys que fem ser­vir el tren con­ven­ci­o­nal sabem que són mals endèmics del tri­nomi Renfe-Adif-Foment.

A més, aquesta pro­testa com­pren­si­ble està anun­ciat que aca­barà en una vaga legal –veu­rem si a dar­rera hora es des­con­voca– els dies 16 de febrer i 2, 3, 9 i 10 de març.

No hi ha dubte que, més enllà del pro­blema sin­di­cal, aquesta vaga de zel posa de mani­fest el ter­cer­mun­disme del fer­ro­car­ril con­ven­ci­o­nal a Cata­lu­nya i la falta d’inver­si­ons, tal com diu l’Esta­tut, de l’Estat espa­nyol a Cata­lu­nya, en un sec­tor que és bàsic i estratègic per a la qua­li­tat de vida dels ciu­ta­dans.

A més, en el nou para­digma post-Covid, el tren serà –haurà de ser– el mitjà de trans­port més impor­tant de Cata­lu­nya si volem una soci­e­tat equi­li­brada i un turisme sos­te­ni­ble i res­pon­sa­ble.

El des­ba­lles­ta­ment del sec­tor fer­ro­vi­ari implica que encara tri­ga­rem més a sor­tir de la crisi –econòmica, social i climàtica–. En aquest cas, ens falta molta volun­tat política, per la qual cosa cal que ens pre­gun­tem per què el govern de la Gene­ra­li­tat no pot can­viar d’ope­ra­dora. Si més no, que ho expli­qui amb tots els ets i uts, ja que tant la SNCF com la DB són a la porta espe­rant.