Granotes i caixes d’eines

Abans de la presentació, dijous passat, de Viure escrivint, d’Annie Dillard (L’Altra), Silvana Vogt va recordar que l’escriptora nord-americana havia parlat en una ocasió d’una granota que s’ofegava pel verí inoculat per una xinxa, i que sovint aquesta granota morta li feia pensar en ella escrivint. Les comparacions insectívores agraden força a Dillard, que en aquest petit assaig construït a base de paràboles encantadores també considera que escriure “és la sensació d’aixecar el cos sobre les potes del darrere i escrutar l’entorn des de la punta vinclada d’un bri d’herba, buscant una ruta”. Hi ha tantes imatges felices, a Viure escrivint, que la presentació, a través de Zoom i amb una seixantena d’assistents connectats, estava destinada a ser una celebració. La mateixa Silvana Vogt va subscriure la idea de Dillard que l’autor hauria d’esborrar el seu rastre del text, tota la seva bava de patiment, i que buscar retirs idíl·lics per a l’escriptura només condueix a la contemplació d’un paisatge nevat. Eduard Màrquez, que assegura que ja només escriu per compromís amb si mateix i amb el nen que era, va defensar l’abdicació de tota ansietat literària per estar en disposició d’abordar la seva millor novel·la, “la novel·la salvatge”. I Vicenç Pagès, prologuista del llibre de Dillard, va advertir dels perills, no només d’estimular vocacions infèrtils, sinó també de tenir un autor preferit al cap mentre escrius, “una falta de respecte, perquè el llegiràs malament” i sabotejaràs el que tu tens per dir. A diferència de Faulkner, que va enllestir Mentre agonitzo en sis setmanes, tots tres van confessar lentituds exasperants, a vegades per falta de temps, com Pagès Jordà, o pel caràcter psicopàtic que va confessar tenir Màrquez. Cap d’ells va cometre la indecència de donar lliçons sobre com s’ha d’escriure, si no és tenint sempre a prop la caixa d’eines i no confondre mai la broca del quatre amb la del vuit.