Opinió

Tribuna

I tu, quina Catalunya vols?

“Apunta, Catalunya: el risc a llarg termini no és el neofeixisme nauseabund de Vox ni la demagògia colèrica de Ciudadanos, el perill el tens si no et tornes a trobar a tu mateixa tal com t’havies conegut

La prosperitat d’una nació perviu en la unificació de la virtut tècnica dels conciutadans i l’altura política dels mateixos, i és a partir d’aquesta premissa que es creen sinergies productives entre el desenvolupament provinent del talent i la gestió estatal encarada a engreixar la futura puixança del país. Ras i curt. Catalunya durant els darrers dos segles, a pesar dels sabres genocides, ha nodrit amb fermesa l’excel·lència laboral i ha vist amb desencís com la branca política ha anat perdent el pols d’una societat que l’atropella. La causa? Doncs segurament rau en la falta de trànsit entre les dues esferes que s’entrellaçaven en èpoques pretèrites i que actualment s’esguarden de reüll com si fossin sospitosos habituals.

Per això, en aquests dies de lideratges artificials elaborats dins les estructures monocromàtiques dels partits on un pot arribar a ser ministre com a premi pel fet de ser més papista que el papa, convé recuperar les velles cooperacions entre els dos camps que tan bé personificava Josep Benet, representant de la consciència moral d’una esquerra que mirava de reüll el compromís històric italià i entenia l’acció política com el resultat prolífer d’amalgamar vivència històrica i rigor de pensament. Mai la política era la professió, sinó una conseqüència explícita d’una entrega. Una actitud fecunda on coincidia amb l’eurocomunisme d’Alfonso Comín, fill d’un cristianisme de base proper als corrents de la teologia de l’alliberament, i també, encara que més marcats per la socialdemocràcia europea i una aurèola de gauche divine sovint costosa de masticar, els progenitors de la burgesia catalana criats a les facultats de dret franquistes dels seixanta. Tots eren tècnics especialistes en els seus camps, ments brillants allunyades del patrimoni ideològic d’un noucentisme polític que va festejar amb els primers gèrmens del feixisme, però pròxims al pòsit cultural d’aquest corrent estètic que reivindicava la necessitat d’empoderar les persones a través de l’educació.

Finalment, per allò que la riquesa no correspon només a l’esquerra, és senzill escriure noms com Joan Rigol o Miquel Coll i Alentorn, intel·lectuals humanistes amb l’esguard proper a la vocació continental dels partits democratacristians europeus, o la mescla de gegants acadèmics com Ainaud de Lasarte sumada a tècnics erudits, conversadors lletrats, i ments il·lustrades d’alguns consellers pujolistes com Francesc Sanuy: especialista docte en el seu camp de treball i, de passada, significador del mot tertulià abans que aquest fos lapidat a la plaça pública. Conclusió: la lluentor personal no era propietària dels partits, sinó del pòsit polític del mateix país.

Ara, no ens enganyem, no queda gaire de tot això perquè sobre la llibertat ideològica dels esmentats es van assentar els fonaments inamovibles dels partits que han dut la política a la dialèctica consumista de qualsevol paràmetre econòmic. Els candidats són productes, ens volen ensenyar com eren de petits, com estimen els seus gossos, com juguen a fer tik toks, com són de bones persones, com somriuen i, sobretot, com podrien ser un de nosaltres en qualsevol aspecte prosaic de la nostra existència. Mentrestant, els sermons són oracions simples i tant se val la meritocràcia perquè el bé partidista està per sobre del bé comú sempre que l’arenga acabi amb una cita de Tocqueville o Gramsci, depenent, això sí, del lloc, el moment i el color.

Així doncs, independentment del resultat d’aquestes eleccions, convé replantejar amb rigor si acceptem una Catalunya dirigida des de l’espiral de la mediocritat o si volem entrellaçar de nou els destins dels tècnics i els gestors d’aquest país, i que així la política recuperi en certa manera la vocació municipalista que tan bé coneixem els que vivim en pobles: gent preparada que es dedica a la vila no per diners, sinó simplement perquè estima allò que compartim. Apunta, Catalunya: el risc a llarg termini no és el neofeixisme nauseabund de Vox ni la demagògia colèrica de Ciudadanos, el perill el tens si no et tornes a trobar a tu mateixa tal com t’havies conegut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia