El vailet

Ara fa just una set­mana, el 6 de febrer, vam anar a veure The kid, el vai­let, per com­me­mo­rar que aquell dia feia 100 anys de l’estrena d’aquest clàssic del cine mut. Char­lot en la seva màxima esplen­dor i Jackie Coo­gan, el nen que va mar­car tot un model per als futurs nens actors. La seva ten­dra imatge abraçats és un dels pòsters més pen­jats a les habi­ta­ci­ons, quan penjàvem pòsters. Difosa i escam­pada arreu. Em feia gràcia poder anar al cine a veure un llarg­me­tratge mut, en un temps cap­gi­rat per la pandèmia en què la tec­no­lo­gia ocupa tots els àmbits de la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat, i en què, entre tele­tre­ball i pla­ta­for­mes de stre­a­ming, i limi­ta­ci­ons, sor­tir de casa per anar al cine és gai­rebé un fet insòlit. Ho vaig viure com una festa, com una mena d’home­natge al mitjà, a totes les històries que hi hem vist. Em pen­sava, il·lús, que aquesta vegada, amb una pel·lícula muda, m’esca­pa­ria d’aquell volum eixor­da­dor que hi acos­tuma a haver a les sales d’exhi­bició. Però no. The kid és muda però té música. I sonava a tota cas­ta­nya. Veia Char­les Cha­plin, movent-se com tan­tes vega­des l’he vist, fent-me riure i plo­rar. I pen­sava en el Cha­plin apàtrida, en el pària jueu, el no assi­mi­lat, fora de les regles de la soci­e­tat per poder accep­tar ple­na­ment la pròpia iden­ti­tat i reflec­tir l’existència política de tot un poble. Una tra­dició cul­tu­ral amb Kafka, Heine, Cha­plin, amb la Han­nah Arendt, que refle­xi­ona sobre això i de qui ara s’han publi­cat un seguit d’escrits, Par­ti­ci­par del món, de quan s’exi­lia als EUA fugint de la barbàrie. 100 anys de ria­lles, i aquest rere­fons de barbàrie que no ens aban­dona per molt que la tec­no­lo­gia ens segueixi enllu­er­nant a cada inno­vació, com un bon esmor­zar enllu­er­nava el vai­let.