Aquells temps difícils

Ordenant llibres antics, cau del mig d’unes pàgines un document. És el justificant del vot emès per un ciutadà en el referèndum de 6 de juliol del 1947. Em mou la curiositat d’intuir com s’ha guardat durant tant de temps, i el zel demostrat pel seu titular per conservar-lo.

Tot comença amb un decret de 8 de maig del 1947 en què es fixen normes per tal de justificar l’aparent legalitat d’aquella votació. Entre d’altres s’establia l’obligatorietat del vot, amb imposició de sancions econòmiques als que se n’abstinguessin. Tanmateix, però, se n’excloïa les persones condemnades, a qui es privava de vot, i es descartava l’enorme quantitat de represaliats polítics. S’hi assenyalava expressament que era “obligació ineludible de tot bon espanyol de votar a favor de la llei”.

Havia acabat la Segona Guerra Mundial amb la derrota dels dictadors, que deixava descol·locat el règim franquista. L’any 1946 l’assemblea general de l’ONU va condemnar el règim polític del general Franco. Els calia reaccionar d’alguna manera per tal de consolidar-lo amb l’assentiment del poble.

El triomf a les urnes fou esclatant a favor del Movimiento: d’un cens de 17.178.812 electors exerciren el dret 15.219.563, dels quals 14.145.163 hi votaren a favor, 722.656 s’atreviren a votar-hi en contra, i 351.744 foren nuls. Els historiadors han demostrat la falta de garanties, que en algunes localitats hi votaren a favor un nombre superior al 100% del cens, que la composició de les meses fou manipulada, la campanya obsessiva de propaganda i advertiment, el clima de coacció, la general ignorància del que es votava, i també la por a una nova guerra civil.

En aquell referèndum Espanya es constituïa en un regnat catòlic, social i representatiu. Consagrava Franco con a cap d’estat vitalici. El Movimiento s’inspirava en l’esperit cristià i proclamava que el comunisme s’estavellaria contra la unitat del poble. Atorgava a Franco el dret a decidir quan li semblés la successió, nomenant un rei o un regent, que estaria obligat a jurar fidelitat als principis del Movimiento i que el caudillo també podria revocar el seu nomenament.

En el seu moment, l’actual rei emèrit va jurar-los per poder assolir primer la condició de príncep i després de rei. El comte de Barcelona, a qui en tot cas li corresponia la restauració de la corona, va expressar el seu enuig des de Lisboa, ben endebades.

No és estrany, doncs, que els votants guardessin el justificant, perquè no tenir-lo podia comportar conseqüències. Després d’aquella monumental farsa en vindrien d’altres, fins al 1978, quan es va restablir tímidament la democràcia.

Avui estem cridats a les urnes amb garanties, però també amb mancances. És hora d’escollir amb seny els nostres representants, sense pors ni prejudicis.