Algú que et deixi flors al cementiri

Maria Ferrer Palau té disset anys quan l’agost del 1936 s’enrola com a miliciana per recuperar Mallorca. Al cap d’un mes, les forces republicanes abandonen l’illa però Maria torna al front, a Aragó. Al cementiri de l’església d’Igriés, un petit poble de la comarca de la Foia d’Osca, hi ha una tomba on es pot llegir: “A la memòria de Maria Ferrer Palau. Del seu company, Manuel Montés.” Cada 14 d’abril algú deixa un ram de flors a la tomba de la miliciana. La història de Maria Ferrer Palau és un relat vital inacabat, un més, però que la documentalista Tània Balló i l’historiador Gonzalo Berger han fet visible en un dels capítols del llibre d’investigació Les combatents (Rosa dels Vents). Com a la làpida del cementiri, per dignificació, en l’annex del llibre hi ha la llista de les 1.195 combatents antifeixistes. Més de mil noms amb una història, comuna però sempre singular, que podem resseguir a partir de dates, de llistes en un registre, de censos. La de la Maria Ferrer Palau comença a Eivissa, on neix, i acaba a Igriés, però en aquesta línia recta s’encreuarà amb altres noms, com el del company, Manuel Montés, i el de l’amiga i miliciana Maria Costa. El llibre és una declaració d’intencions: reivindicar les històries comunes. Expliquen que a Igriés ningú sap qui va posar el recordatori de marbre. Però algú deixa flors al cementiri. Per no oblidar.