El poder del calendari

Es diu que la política és l’art d’interpretar la realitat. I jo hi afegiria: i el calendari. Aquests dies hem viscut tres exemples diàfans de com la gestió del calendari pot canviar el curs dels esdeveniments polítics.

El cas més recent: la detenció de Pablo Hásel. El termini perquè el raper ingressés a la presó acabava a les vuit del vespre del divendres 12 de febrer, l’últim dia de la campanya electoral. En qualsevol altre moment l’haurien detingut de seguida. Però l’Audiencia Nacional va esperar fins passades les eleccions per dictar l’ordre de crida i cerca. Una prova més que la justícia espanyola fa política i una prova més que Hasél és un pres polític, per si algú encara en dubtava. I vist l’emprenyament que ha provocat la seva detenció, és fàcil imaginar que si l’haguessin tancat durant la jornada de reflexió les urnes haurien reflectit aquesta reacció. Tinc el convenciment que molts joves abstencionistes cremats per la repressió d’un Estat que no respecta la llibertat d’expressió haurien votat el 14-F com un acte més de protesta. L’Audiencia ho intuïa i per això va gestionar així els tempos.

Un altre exemple: el tercer grau dels presos polítics. Si s’haguessin reproduït els tempos del juliol, la fiscalia hauria actuat molt abans. Però no: el recurs de la fiscalia va arribar el 15-F, just l’endemà de la victòria electoral de l’independentisme. Algú hi va veure un acte de venjança pels resultats, jo m’inclino a pensar que van evitar fer-ho en campanya per no mobilitzar el vot independentista; la imatge dels presos retornant a les presons feia aixecar més independentistes del sofà que no pas els mítings de campanya. La fiscalia ho sabia.

I el tercer i l’últim cas: la imposició de la data electoral que va fer l’entorn del PSC. La data que proposava el govern, el 30 de maig, era massa enllà per mantenir viu l’efecte Illa. Sabien que el 14-F quedaven primers i per això van forçar el calendari, encara que fos a costa d’una abstenció rècord. El calendari mana.