Recordant l’Anson

El dia 15 de febrer va morir en Bonaventura Anson i Pérez, un gran artista i un tossenc de cap a peus. Ja s’ha divulgat prou el seu currículum. En tot cas, sí que vull subratllar la seva sensibilitat especial, que el portà a defugir la Tossa que se li escapava ja de les mans envoltada d’una excessiva modernitat. En Ventura, tot i la seva, de modernitat, tenia, en canvi, el cor ancorat encara en la Tossa de la infantesa, en el record dels primers artistes que van establir-se en el “paradís blau”, en el món dels pescadors dels quals el seu avi era un patró destacat. El quadre El violinista celest, de Marc Chagall, el va impressionar des de petit i li inspirà una llarga sèrie d’aquarel·les semblants en què es veien finestres obertes i figures cel enllà. La desaparició de l’ambient de la pesca el plasmà sovint amb obres que representaven barques trencades, desfetes, sobre la sorra de la platja. La seva obra, en aquest sentit, era amarada de nostàlgia. Una nostàlgia que el portava a enyorar Tossa quan no hi era a prop i, quan hi era a la vora, a distanciar-se’n. Com aquells amors intensos que, amb la proximitat, generen baralles de tant d’afecte. En general, va viure’n fora. El mateix estudi el va tenir en diversos llocs: Quart, Sant Grau, Sant Climent, Girona…Va ser regidor de Cultura i president del Centre d’Iniciatives i Turisme en temps de l’alcalde Telm Zaragoza, però hi durà poc. Li costava d’adaptar-se al neguit oficial. Las seva obra més famosa, El Crist del silenci, presideix el presbiteri de l’església de Sant Vicenç. El fet de ser una escultura sense creu portà la seva polèmica. No fou aquesta l’única topada amb l’Església. Alguna altra vegada també hi tingué algun malentès econòmic o conceptual, com quan es retractà de fer els relleus que havien d’envoltar el presbiteri i acabà anant a arrencar els que ja hi tenia instal·lats. A estones, era un home vehement, temperamental. Considerava, de fet, que a Tossa no l’estimaven prou. En els darrers temps, s’havia encarregat en diverses ocasions de ser l’autor dels trofeus que regalava la Fundació Valvi als guanyadors dels seus premis. El dia de l’entrega aprofitàvem per fer una mica de tertúlia amb ell i la seva esposa Titó, i per controlar com li anava la salut, atès que ja havia tingut algun ensurt en la seva lluita contra el càncer. Malauradament, la malaltia ha acabat vencent, però ens ha deixat la seva obra, el seu pensament, recollit en llibres com Amb gust de sal (2016), i el seu record inesborrable.