Amb la teva barba blanca

Ghulam, una nena afganesa d’11 anys i un home de 40, asseguts al terra, coixins i cortinatges, flors i muntanyes. Ell mira la càmera amb determini, ella se’l mira a ell de reüll entre la resignació i l’espant, el pare l’ha casada per alimentar els altres fills. La imatge captada per Stephanie Sinclair (premi Unicef a la millor fotografia del 2007) va donar la volta al món. La gran tristesa de Ghulam: no ha pogut anar a l’escola ni ser mestra com era el seu somni. Aisha és una resistent. Als 12 anys la donen a un talibà per pagar el deute de sang del seu oncle, abusos, pallisses, s’escapa, la família la torna a l’amo i aquest i els seus germans li tallen les orelles i el nas com a càstig ritual a la seva rebel·lia. És l’any 2009, la retrata la periodista Lynsey Addario en un refugi de Kabul. Un ull tancat, l’altre enfocat al buit, no parla, viatja als Estats Units, reconstrueixen el seu rostre i afronta una dura recuperació psicològica per aprendre a reconèixer-se en una vida lliure. El turment d’aquestes nenes representa el que encara pateixen moltes altres en l’anonimat i en la impunitat dels seus botxins –crims d’honor, lapidacions, a més de matrimonis forçats–, i malgrat la lluita de coratjoses activistes per la conquesta dels seus drets, algunes de les quals hi estan perdent la vida, com vèiem ahir. “No et fa vergonya amb la teva barba blanca? Acaricies els meus cabells i jo me’n ric per dins”: és un landay o poema breu propi de la cultura paixtu que expressa amb ironia la revolta íntima de les dones. Un altre: “El meu cos em pertany encara que el dominis.” Elles també són 8 de març.