El “llibre” de la Rosario

Als 90 anys, la Rosario Bravo va començar a escriure les seves memòries. En diu “el meu llibre”. És l’herència que compta. La família li va regalar pel seu aniversari, reconeixent, així, com en són d’importants les vides senzilles. Cada dia, durant set anys, la Rosario escrivia el seu llibre. Va ser el primer que va anar a buscar, guardat amorosament dins una bossa de tela, sota el matalàs del llit, quan va poder tornar al seu pis de l’Hospitalet de Llobregat després que l’haguessin saquejat en un desnonament, que era un error i que és tot un despropòsit. Ho explica mentre es toca el cor, implorant trobar “el meu llibre”. Li han robat el més preuat: la vida viscuda i el seu relat, que és com tornar-ho a viure. També es van emportar la mantellina de casament de la mare i un vestit que s’havia comprat perquè volia que fos l’últim que la vestís. Preparatius per a la mort. Deixar-ho tot endreçat. En pau. M’he imaginat la Rosario escrivint el seu llibre amb les guspires que flamegen en tots els inicis, i no les que cremen els finals. Hi ha miralls que ens indiquen on volem arribar i n’hi ha que ens recorden d’on venim. De lluites invisibles, a les cuines, fregant escales, rentant, cosint... espais íntims que ens cimenten, estructures, que ara són vulnerables però que eren i ens han fet roca. Totes i tots som deutors d’unes faldes i de la seva empenta; la que fa agafar un tren per sortir del poble, posar-se una mantellina o escriure l’inici del que ha de ser una vida millor.