Per l’economia feminista

Parlem de cures mal repartides i de conciliació fatigant, de tasques essencials en precari, de pobresa i de violència masclista, i aportem valents testimonis que il·lustren totes les reivindicacions pendents. Però parlem, o parlem prou, del sistema que sustenta la desigualtat? De la relació entre patriarcat i capitalisme? Un indicatiu exemple que ja denunciava la neozelandesa Marilyn Waring a finals dels vuitanta: la producció d’armes es reflecteix en el PIB, però no el treball gratuït de les dones que durant segles ha permès el manteniment de la vida. Pura i descarnada visió androcèntrica que investigadores com Waring i Lourdes Benería (Boí, 1937), catedràtica emèrita de la universitat de Cornell, s’esforcen a desmuntar des dels postulats crítics de l’economia feminista. En què consisteix? Bàsicament –i ens fixem en Benería– a desplaçar el centre d’interès dels mercats a les persones i al seu benestar partint de la interseccionalitat entre gènere i classe. L’economia feminista ha fet visible la subvaloració del treball de les dones, ha analitzat els usos discriminatoris del temps, ha qüestionat l’homo economicus que busca el màxim guany individual i l’acumulació de beneficis i ha arribat a la conclusió que la (i)racionalitat del creixement il·limitat i del consumisme depredador són absolutament insostenibles: la situació en que es troba la terra és un altre problema de cures. Arribats a aquest punt es fa imprescindible un model alternatiu a les desigualtats inherents al capitalisme i a totes les formes patriarcals de dominació i subordinació que s’entrellacen.